Opinió: Rèplica a Vicenç Fisas: LES COSES I ELS DRETS COM SÓN

Rèplica a Vicenç Fisas: LES COSES I ELS DRETS COM SÓN. La lliure determinació d’un poble no és una consulta més de parcs i jardins.

Dimecres 4 de juliol el diari ARA publicava un article de l’analista polític Vicenç Fisas destacant que no cap l’autodeterminació en l’àmbit normatiu. Només, segons ell es refereix als pobles colonitzats o sotmesos a administració fiduciària. Em sigui permès de replicar aquest plantejament per aquesta via donat que l’ARA no em publica la meva rèplica a l’article de Vicenç Fisas.

El dret dels pobles a la lliure determinació dels pobles que compleixen els requisits de la Convenció de Montevideo, de 26 de desembre de 1933, sobre drets i deures dels Estats d’acord amb el dret internacional , basat en els principis de la igualtat de drets, eliminar amenaces de pau i aconseguir per mitjans pacífics i de conformitat amb els principis de la justícia l’arranjament de controvèrsies, són principis i propòsits de les Nacions Unides des de l’establiment de la seva Carta Fundacional de 1945.

El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Cultural de 1966 i el de Drets Civils i Polítics van afirmar que tots els pobles tenen el dret de lliure determinació per establir lliurement la seva condició política.

Les dites declaracions prohibeixen als Estats imposar restriccions als drets reconeguts als pobles o destruir drets i llibertats.

La forma és doncs lliure determinació, no simplement autodeterminació que es considera en nombroses resolucions de l’Assemblea General i informes sobre l’estat de la democràcia, conegudes fins 2017. Les conferències de la OSCE 1975 i Viena 1994 són també un exemple d’aquest reconeixement a tots els pobles, sense limitacions ni exclusions. Particularment l’informe Zayas A/69/272 de 2014.
No es pot dons legalment substituir autodeterminació per un dret a la consulta i si cal un dret a decidir, però no vinculant. Són qüestions de principi que no es poden confondre. Les Nacions Unides no parlen de consulta ni de dret a decidir, sinó de lliure determinació dels pobles que obliga als Estats a promoure el seu exercici.
El Estado espanyol enfurismat amb els polítics catalans, i més amb els que són a presó provisional, ara sortosament traslladats a Catalunya, sembla haver oblidat que tots els Pactes i Tractats en vigor obliguen a las partes. Els Estats no gaudeixen de la facultat de aplicar el dret a conveniència.

Curiosament la Constitució contra la que diuen que tant s’han alçat els polítics catalans el procés, poden ser entesos dins del marc del dret a la autodeterminació, com diu el Relator independent de les Nacions Unides Aldred de Zayas, i declarar l’autodeterminació vigent a Espanya, sense que existeixin contradiccions amb les normes constitucionals.

No es pot negar que existeix un “poble català” a Espanya que seria titular del dret a la autodeterminació que està obligada internacionalment a acceptar el Regne d’Espanya i a no oposar excuses legals ni polítiques.
Espanya no precisa reformar la Constitució per integrar el dret a l’autodeterminació de Catalunya per estar ja definit en la mateixa Constitució als articles 96.1 i 14.2, resultant una vulneració de drets fonamentals i universals fer oposició, obstruir i empresonar els promotors d’un referèndum convocat d’acord amb el dret esmentat de les Nacions Unides.

És necessari l’inici d’un procés de negociació bilateral, de bona fe, àgil, sense imposicions, i amb disposició a l’entesa. Els fets patits fins ara per Catalunya deshonoren la democràcia, diguin el que diguin els polítics espanyols arrossegats per la catalanofòbia electoral.

El que ha d’acabar immediatament és l’aplicació de normes selectives o a la carta per lluitar amb violència jurídica contra el poble català i els seus polítics. La violència d’Estat no desenvolupa democràcia ni respecte a la dignitat humana.

I és essencial que s’acabi al Regne d’Espanya la criminalització de la ideologia independentista, l’exercici dels drets humans reconeguts per les Nacions Unides, el dret a la pròpia identitat, i a la lliure determinació de Catalunya com a poble que vol recobrar el seu dret públic propi, drets i llibertats. L’espiral repressiva espanyola contra lo català ha d’acabar d’una vegada, en pro de la pau i la estabilitat amenaçades per l’Estat i els partits unionistes a Catalunya.

Cal que algú es llegeixi també, per entendre-ho millor els Tractats de Viena de successió d’Estats de 23 agost 1978 i 1983, reconeixent el dret a la secessió d’una part d’un Estat per convertir-se en nou Estat, la Convenció de Viena de 1969 (BOE 13 de juny de 1980) sobre els Tractats ratificats sense observació ni reserva alguna, prevalent com principi de dret internacional que en cas de conflicte entre norma nacional i norma internacional preval la internacional fent ilícita la tasca obstructiva de l’Estat contra el dret reconegut.

Catalunya compleix i disposa de les condicions i requisits per ser i gaudir d’Estat propi. Només l’actual procés d’absorció i annexió forçada imposat per la classe política catalana i la via del Tribunal Constitucional, impedint l’exercici dels drets democràtics a Catalunya, tolerant l’anticatalanisme i l’alçament irracional de Ciudadanos, ancorat en el vell liberalisme del segle XIX.

S’ha seguit darrerament un tracte intransigent i intolerant amb les llibertats públiques dels catalans que es desprenen dels articles 2 i 10 de la Constitució de 1978 vulnerada agressivament per l’Estat i el Partit Popular, impedeixen l’acte polític parlamentari per excel·lència i usen el Tribunal Constitucional per les seves finalitats depredadores de la voluntat democràtica catalana, aplaudint a més la força pública i la Justícia que persegueix la ideologia nacionalista catalana que volen desarticular.
Ni PP ni Ciudadanos volien una democràcia social inclusiva. Ara Pedro Sánchez del PSOE ha decidit seguir pel camí d’una de freda i una de calenta, fent ús dels mateixos mètodes que els seus competidors nacionals espanyola. La política dels senyorets de despatx i de partit torna a estar servida. Parlar d’autodeterminació no interessa per aquesta forma de fer política.

Pau Miserachs
President del Grup d’Estudis Polítics
Please follow and like us:
0

Deixa un comentari

%d bloggers like this: