EL MANUEL DE PEDROLO ESCÈNIC

Manuel de Pedrolo és un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana. Autor de més de 120 obres, va conrear tots els gèneres: teatre, poesia (inclosa la poesia visual), narrativa breu, novel·la (amb més de 70 títols), diaris, articles en premsa.

Resultat d'imatges de manuel de pedrolo

La seva intenció era parlar de tot en la nostra llengua , per tal d’apropar-la a tot tipus de lectors i és per aquesta raó que experimentà amb tots els estils i tècniques narratives : des del “negre” a la ciència-ficció, la novel·la eròtica o obres teatrals. També per aquest motiu la seva feina traduint obres d’autors contemporanis anglosaxons i francesos, va ser cabdal. En la seva tasca com a articulista, des de postulats clarament d’esquerres i a favor de la llibertat dels Països Catalans, fou diàfan i brillant.

La finalitat de les seves obres, tant narratives com dramàtiques,  és la de denunciar el món real, on l’home –i encara més la dona- viu alienat i amb una absoluta falta de llibertat i buscar –des de les diferents situacions o en veu dels personatges creats – una alternativa diferent a l’absurditat del món. Dins de la seva obra narrativa fa un esforç per introduir dins la nostra literatura, innovacions i tècniques narratives recents, i toca tots els gèneres : novel·la policíaca; de ciència ficció; novel·la simbòlica o realista. Va escriure, la sèrie “Temps obert” d’onze novel·les – la seva obra més ambiciosa – , amb els mateixos personatge i situació de partida però , cada cop amb una tècnica diferent.

Resultat d'imatges de manuel de pedrolo

Avui, ens centrarem en una de les vessants : Parlant de l’obra teatral, entre 1958 i 1963, Pedrolo va escriure tretze obres, centrades totes, en el fons, en una mateixa temàtica (la llibertat), analitzada des de diferents topalls.

Quan surtin publicades aquestes línies, farà poques setmanes que una obra de Pedrolo , “D’ara a demà” haurà estat reestrenada, a càrrec de la companyia In-Fusió Teatre. Molt poc estrenat, el teatre pedrolià , va fer que ell mateix ( que no es creia dramaturg) es desencisés de la viabilitat escènica dels textos. Molts van restar als calaixos (prop de la meitat de les tretze obres escrites entre 1958 i 1963) , i els altres, foren estrenes d’una nit, o una tarda i nit : funcions úniques a les quals assistia un públic minoritari, que hi anava perquè era en català però que sovint no havia entès res o molt poc, com el mateix autor reconeixia en converses.

En el fons, reflexe d’una època determinada per la dictadura i l’estat de devastació cultural del país, però també al seu innegable paper transgressor, culturalment i políticament. Va ser una persona incòmode en aquells anys, durant la mal anomenada transició, enfrontat després a l’autonomisme regnant a Catalunya, i diàfanament reconegut com a escriptor i activista a favor de la nostra llengua i d’uns Països Catalans independents, des de les esquerres. Això queda reflectit encara avui en dia, tot i que el teatre sobre Pedrolo, el d’avui i massa real, és ple d’oportunismes que ahir el tenien aparcat per radical i ara s’hi fotografien, interessats, cara a la galeria.

La resposta seria que SI hi ha espai, escènic i de l’altre, per a Pedrolo avui en dia, i que només es tracta de voluntat. Com sempre.

Segons deia el gran Joan Oliver, Pere Quart tant per a amics com per a diletants i contraris, l’any 1.957! : “ I avui podem dir –exagerant una mica la nota perquè tothom se n’adoni- que el teatre català és un magnífic solar : runa, pedregam, no poques barraques i algun quiosc de guix, d’estil vagament balcànic. Caldria ara procedir a netejar el terreny, a aplanar-lo, a preparar l’excavació dels fonaments ”. I amb això es va trobar Manuel de Pedrolo…Amb això i la censura, per si no era prou.

Pedrolo va escriure obres, centrades pràcticament totes en una mateixa temàtica (la llibertat), analitzada des de diferents angles. Plantegen una reflexió sobre el sentit de l’existència humana, la solidaritat, el conformisme o la revolta, la recerca del coneixement i les traves ideològiques per arribar-hi, la transcendència… Els temes són: la mort, la comunicació (o incomunicació) entre els homes, l’autenticitat (com més autèntica vol ser una persona més dificultats té per comunicar-se amb el món),

El teatre de Pedrolo, ha estat titllat de teatre de l’absurd, a l’estil de de Becket i Pinter, però ell mateix ho rebutjava deixant clar que havia utilitzat més aviat un llenguatge escènic abstracte per escapar de les urpes censores.

Algunes de les obres teatrals son : Situació bis, Darrera versió per ara o Tècnica de cambra . Destacaríem però ELS HEREUS DE LA CADIRA (1954). Estrenada el 19 de desembre de 1975, pel grup A-71, sota la direcció de Joan Maria Gual; CRUMA “Investigació en un acte” (1957). Premi Joan Santamaria 1957. Estrenada el 5 de juliol 1957 a la mítica sala CAPSA de Barcelona; HOMES I NO “Investigació en dos actes” (1957) , Premi Ignasi Iglésies. Estrenada també per l’Associació Dramàtica de Barcelona el 19 de novembre de 1958 al Teatre Romea, dirigida per Frederic Roda. I D’ARA A DEMÀ , estrenada el 1979 per l’associació Targarina.

De CRUMA dir que, segons l’autor seria la única que podria ser inclosa en el Teatre de l’Absurd, però així i tot el tema és existencialista. Ens parla d’uns éssers, El Resident i el Visitant, que viuen aïllats en un món interior, incapacitats de percebre la realitat que els envolta. Cruma és el nom d’una mesura etrusca, inoperant per a ells per mesurar-ho tot, com les cintes mètriques sense nombres que tenen a la butxaca i amb les quals intenten mesurar espais inútils . El Resident no reconeix ningú altre que el visitant, ni l’estrany. Més enllà de les finestres i de les portes només hi ha “els morts”.
El Resident, es pot dir que no té contacte amb ningú6, fins ignora que allí, a dues passes, hi ha d’altra gent. Viu centrat sobre el fet intangible del seu ésser.

HOMES I NO , és una peça amb 3 personatges femenins i 4 de masculins + 3 carcellers finals. Són dues parelles tancades en presó de generació en generació, amb un carceller, de nom NO, entre les dues cel·les La tensió dramàtica sura en confrontar les idees i com fer front a un opressor. Fan intents d’eliminar el carceller i aquest de convèncer-los que no hi ha sortida a la seva situació fins a la sorpresa final.Fou titllada erròniament de reaccionària, quan en tot cas exposa honestament que la condició humana sempre troba nous reptes en superar qualsevol límit i que la lluita és precisament contra tots els límits.

Com en moltes coses, Pedrolo va ser un avançat a la seva època i un transgressor, reivindicant qüestions que en aquells moments eren impensables, i que avui en dia encara produeixen friccions quan no ens enfrontem a retrocessos socials.

A l’obra D’ARA I DEMÀ , l’alliberament de la dona -una constant en els seus escrits -, és cabdal. La protagonista, víctima d’un ambient patriarcal, viu situacions que reflecteixen dramàticament la realitat social i política dels anys cinquanta i seixanta. L’obra, és una crítica a la moral burgesa , concretada inicialment en el tema de l’avortament, i planteja el tema de la llibertat de la dona a poder decidir sobre el seu cos: el dret a la pròpia vida, al sexe sense matrimoni, a l’avortament…Una llibertat esclafada pels prejudicis socials i la moral imperant. Ens parla de la llibertat d’expressió, allò que és la vida diària per alguns estaments privilegiats: del principi de la contradicció, l’ordre i la hipocresia del poder.

Aprofitant l’Any Pedrolo, s’han posat en marxa un seguit d’iniciatives, la majoria de l’activa societat civil, i moltes a cavall de les dues comarques que el van veure néixer i créixer, La Segarra i l´Urgell. Algunes tan lloables com les Rutes Pedrolo, mogudes per Miriam Paredes o la immensa tasca realitzada tant per la seva filla Adelais, com per la comissària de l’any Pedrolo, l’entusiasta Anna Maria Villalonga.

A destacar que al Castell de Concabella, a La Segarra natal de Manuel de Pedrolo, tenim l’Espai Pedrolo –seu de la Fundació Pedrolo– integrat per l’exposició permanent Pedrolo, més enllà dels límits, l’arxiu del fons modern, obert i consultable per als estudiosos, i una sala d’exposicions temporals. Val la pena per l´entorn ( desplaçant-se fins a l´Aranyó) i per la importància de les coses exposades allà.

A l’altra banda hi trobaríem la lentitud de les administracions en dignificar tant home, com idees i obra, i la inexistència tan poc argumentable , d’un espai museïtzat a Tàrrega, a la mateixa casa on visqué el poeta, dramaturg, novel·lista, articulista i lluitador pels drets col·lectius. Ara hi ha un pasquí allà, que ho reclama…

Ara per ara, la dignificació pública i local de Pedrolo espera, i esperarà. Tot depèn de qui ho vehiculi, si els qui l’han obviat durant anys i massa panys o nova gent amb empenta que prengui les regnes i posi fil a l’agulla o tinta al tinter.

Li devem. Cal insistir. Ens hi posem?

per @albertclaramont | Veus de Cultures

 

 

Please follow and like us:
0

Deixa un comentari

%d bloggers like this: