Dos països, dues singularitats. 1. La singularitat catalana


La revolució social-industrial i la idea moderna de nació es van forjar de manera natural i intensa a Catalunya durant més de dos segles. I això va forjar un poble i una mentalitat qualitativament diferents. A l’altra banda, la casta governant espanyola ‒imperial, reaccionària, ignorant i impertorbable‒ s’anava permetent rebutjar qualsevol demanda de canvi (i n’hi va haver moltes)


 Sales.jpg
Ton Sales i Porta (Lleida, 1945) és enginyer industrial i doctor en informàtica. ‘Systems engineer’ d’IBM del 1970 fins al 1978, any en què es va unir a la recentment creada Facultat d’Informàtica de Barcelona, al departament d’Informàtica Teòrica. Va ensenyar Àlgebra, Anàlisi i Autòmats i Llenguatges Formals, tant a la FIB com a la secció d’Informàtica de la UAB i a l’Escola d’Arquitectura (UPC). El 1983 va passar a ser professor titular de l’area de Lògica i Intel•ligència Artificial al departament de Llenguatge i Sistemes Informàtics de la UPC.

Catalunya i Espanya són objectivament diferents. Ho afirmo. No per cap diferència ètnica ni per cap suposada qualitat. No. Ho són ‒objectivament‒ perquè a Catalunya hi va haver una revolució industrial, i a Espanya no.

En efecte, a Catalunya es va fer la revolució industrial, i es va fer bé. Va comportar un canvi de mentalitat de totes les classes socials i de tot el territori. Com a l’Anglaterra del set-cents, amb el seu esplet de menestrals inventius, a la Catalunya del vuit-cents et podies trobar, entre moltíssims altres exemples, un Batlló d’Olot, un Güell de Torredembarra, un Muntadas d’Igualada o un Roca de Manlleu anant a Anglaterra o Suïssa a veure com es feia una màquina de vapor, una fàbrica, un dispositiu tèxtil o un radiador. I tornaven i engegaven coses, i tenien al cap la llibertat de creació i el progrés.

A més, la revolució industrial catalana era sòlida: es feia quan ja estaven més o menys afermades les necessàries revolucions prèvies i complementàries: la del desmantellament del feudalisme (amb la guerra civil del quatre-cents), la de la representació política paccionada i tendencialment democràtica, o la de globalització comercial del 1700. La majoria d’observadors creien, a finals del segle XVII, que Catalunya acabaria sent una nova Holanda o Anglaterra. Avui sabem que Lluís XIV ho va frustrar de cop, el 1714. (Amb Anglaterra i una Holanda en tenia prou.)

La profunda renovació econòmica i social dels ss. XVII-XIX ha deixat un pòsit profund. Ens ha diferenciat d’Espanya i dels espanyols (i ja no diguem de la seva mentalitat col•lectiva i del seu sistema de govern). És això el que ens fa objectivament diferentsmés que no cap característica postulada. I no cal ser marxista (per allò de “el mode de producció condiciona la ‘superestructura’ politico-socio-cultural”). Que un procés profund, lent i durador pugui marcar una diferència profunda de caràcter ho pot entendre qualsevol.

A “Espanya”, en canvi, no va passar res del que va passar a Catalunya. De revolució industrial no n’hi va haver. I no per falta d’intents. Ho va explicar Jordi Nadal a El fracaso de la revolución industrial en España. Legions de catalans, amb la seva revolució ja feta (amb èxit), van anar per tota Espanya els dos primers terços del segle XIX fent apostolat industrial. Inútil: a Espanya la industrialització ningú ‒ni cap classe social‒ l’entenia ni la volia (i menys les seves conseqüències socials). I simultàniament ‒com acaba d’explicar Marfany‒ una munió d’intel•lectuals catalans es van desviure per crear la nació (espanyola) i fer-la “moderna” (és a dir, com Catalunya). Res a fer. També en van sortir frustrats. (Aquí, almenys, en va quedar una escorrialla: el catalanisme.)

La revolució social-industrial i la idea moderna de nació es van forjar de manera natural i intensa a Catalunya durant més de dos segles. I això va forjar un poble i una mentalitat qualitativament diferents. A l’altra banda, la casta governant espanyola ‒imperial, reaccionària, ignorant i impertorbable‒ s’anava permetent rebutjar qualsevol demanda de canvi (i n’hi va haver moltes). En aquest context precapitalista, endarrerit i immobilista, ¿com no hi havien de fracassar, els catalans, i aparèixer-hi com marcians?

Quan Acemoglu i Robinson, en un llibre d’èxit (2012), descriuen Espanya i la contraposen a Anglaterra, un català té la impressió que la primera continua sent la mateixa del segle XVI i que, en canvi, Anglaterra va fer al segle següent un canvi radical que poques nacions han sabut fer (Catalunya n’és una) i que els ha donat indústria, capitalisme, comerç a escala global i, sí, democràcia liberal i separació de poders. Per això Catalunya, amb els deures fets, ha pogut créixer, integrar millions d’immigrants ‒amb taxes fins i tot més grans que les americanes‒ i modernitzar-se tot superant crisis. (Fins i tot ha aconseguit mantenir la llengua i (re)prestigiar-la, cas únic entre les nacions minoritzades). I amb unes classes mitjanes consolidades i una activa societat civil, productes de la seva revolució social, les iniciatives hi solen anar de baix a dalt. No és estrany doncs que, mentre molts espanyols s’hagin desviscut per ser “europeus”, tolerants i “moderns”, els catalans sempre s’hi han sentit, de manera natural. Una conseqüència és òbvia: ara, en un moment d’efervescència social, a la banda “catalana” el moviment és espontani, ascendent (vull dir, de baix a dalt), transversal, democràtic i massiu, en contrast amb la reacció forçada, jeràrquica (de dalt a baix), prohibitiva i penal que hem vist improvisar-se a l’altre cantó.

Vista la secular persistència i fortalesa de cada bàndol, veurem com acaba tot: ¿taules? ¿escac i mat? El moment no pot ser més interessant.

per Ton Sales i Porta


(Aquest article, com la seva segona part:

Dos països, dues singularitats. 2. La singularitat espanyola

Va ser escrit al maig del 2017, però podria haver estat concebut, creu l’autor, en qualsevol segle, a partir del XIX.)

Publicat també a: www.cientificsperlaindependencia.cat – 3 de maig de 2018


Ton Sales i Porta (Lleida, 1945) és enginyer industrial i doctor en informàtica. ‘Systems engineer’ d’IBM del 1970 fins al 1978, any en què es va unir a la recentment creada Facultat d’Informàtica de Barcelona, al departament d’Informàtica Teòrica. Va ensenyar Àlgebra, Anàlisi i Autòmats i Llenguatges Formals, tant a la FIB com a la secció d’Informàtica de la UAB i a l’Escola d’Arquitectura (UPC). El 1983 va passar a ser professor titular de l’area de Lògica i Intel•ligència Artificial al departament de Llenguatge i Sistemes Informàtics de la UPC. 

Please follow and like us:
0

One thought on “Dos països, dues singularitats. 1. La singularitat catalana

Deixa un comentari

%d bloggers like this: