Llibre de poemes: LA TERRA SAGNA

En la nota dels editors per a aquest llibre col·lectiu , d’Edicions L’Albi, en Jaume Huch i la Mar Fontana ja ens ho emmarquen tot adequadament: “ Hi ha dies que, sense voler, esdevenen una data assenyalada en el calendari. Dies que, inesperadament, agermanen la perseverança amb gotes de pluja. Dies que, sense proposar-s’ho, treuen el millor de l’un i el pitjor de l’altre. Dies en què, de sobte, la incertesa cau a terra i s’aixeca nua de temença.”

I és que aquest llibre és un més dels que serveixen per a homenatjar tota aquella gent, en molts casos anònima o fins i tot secreta, que van fer possible que el nostre poble votés contra vents d’ignomínia i crides a atacar la gent pacífica armada amb una papereta.

I com es diu allà, des de Sant Pere Pescador a la ciutat de València i del Segrià a l’illa de Menorca, és un recull poètic – n’hi ha d’altres, amb fotos, comentaris, anàlisi o el que calgui- i això el fa singular. També el fa singular, permeteu-me la contradicció, la seva pluralitat, tant d’estils –des del més clàssic fins a la poesia visual, d’un servidor de vostès- com de respostes. Càlides, indignades la gran majoria, de queixa, reivindicatives, punyents, reclamant respecte, blasmant odis i menyspreus, totes, totes elles són veus que defensen, com van, com vam defensar els col·legis electorals, urnes, gent gran que recordava i gent jove que ignorava, i en el fons el bé suprem: la llibertat.

És aquest un llibre per ser mastegat a casa, amb els records d’aquell dia que ho van canviar tot, però també per ser emprat com una fona contra la intolerància i la violència, com ja hem fets alguns en trobades i concentracions. I allà, la paraula, pot més, molt més, no que la pedra, sinó que l’escut, el casc i la porra.

Com diu en Jordi Solà:
“ Cossos
Ultratjats : l’anatomia
és el mapa del dolor.
I, inexpugnable, la fortalesa
D’una causa justa”

O com descriu l’igualadí David Ymbernon, de forma brevíssima però prou clara:

“La por que fa el paper
el paper de volar del poble.”

O com ens parla la Cèlia Sanchez-Mustich, al poema “Protegint l’urna”, si ella no hi era, ningú l’assenyalaria, ni el blanc retall del seu cos no apareixeria a les fotos, i rebla :

“i tot i això, si jo no hi hagués estat,
en algun lloc de la vida
s’hauria desfet el cordó que les formigues
ordeixen per traspassar l’abisme”.

Perquè, desenganyem-nos, vam ser formigues davant la tempesta, però se’ns van escapar pocs fruits –poques urnes- i, organitzats sense ordre, i dirigits sense direcció, vam fer el que tocava. Vaig ser a un acte en què l’Oriol Junqueras, avui en vil presó, ens va dir que els catalans havíem construït l’estat des de baix, en associar-nos per a qualsevol cosa, perquè sabíem que l’estat de veritat, no només no era nostre, sinó que el teníem en contra. I així vam fer l´1 d’octubre, i el 3, i no ens podran arrabassar els calendaris per anar marcant dates assenyalades, fins a la darrera, la definitiva, la de la necessària, justa, immarcescible llibertat.

“La llibertat, un mall
que fereix la voluntat
al límit de l’almoina”, (Esteve Plantada, “Octubre”)

En el límit de les altres formes, trobarem DÍPTIC, sonet dodecasíl·lab que ens diu, amb la mètrica clàssica i la forma del sonet, només això
“Vam votar, vam votar, vam votar, vam votar…”

O el barceloní Ricard Mirabete, quan escriu :

“no serà debades el silenci d’ara
Els carrers seran sempre nostres.

L’arma carregada del poble és l’urna.

Amaga l’enigma social, els diaris, l’alarma.
La voluntat té una veu inconfusible”

…Com inconfusible serà aquest llibre, per tenir prop de casa i llegir quan el desencís ens ataqui, per llegir-lo –més aviat cridar-lo- amb força a places i carrers. Perquè ens caldrà recarregar aquesta arma i arribarà un dia, no ho dubteu, que podrem folrar de poemes, cançons, cartes als presos, i llaços grocs, totes les urnes que quedin, perquè les haurem guanyades.

Busqueu-lo…i abans i després. I busqueu allà les vostres vivències i les nostres. Natres hem tingut el privilegi d’intentar copsar el sentit d’aquell dia d’octubre i dur-lo al paper. En pic van baixar les emocions, o en quan la ràbia ens ho va permetre, ens hi vam posar. Tots som un sol poble, allà hi és representat tothom. La terra sagna.

per @AlbertClaramont

Please follow and like us:
0

Deixa un comentari

%d bloggers like this: