Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919) (I) – Primera escriptora catalana feminista


BIOGRAFIA 

Dolors Monserdà i Vidal neix a Barcelona el 1845 i mor en aquesta mateixa ciutat el 1919. Va ser escriptora i es va interessar pels moviments socials i religiosos de la seva època. La seva dedicació i anàlisis sobre la condició de la dona la situen com a una de les primeres feministes del nostre país. Després d’un primer moment en què va escriure en castellà, fins al 1875, va abraçar la llengua pròpia i va dur a terme nombrosos projectes literaris. Les seves amistats d’aquests primers anys la condueixen al món de les lletres, en part també per la professió del seu pare, qui relligava llibres mentre al seu obrador tenien lloc tertúlies que aplegaven importants intel·lectuals del moment, com ara Milà i Fontanals o Josep Anselm Clavé. Una de les seves amistats més influents va ser la també escriptora Maria Josepa Massanés, sobre la vida de la qual publicaria una biografia, Biografia de Na Josepa Massanés i Dalmau, el 1915.

Durant els primers anys va conrear amb força èxit la poesia, una tasca que li va valer, en diverses ocasions, premis com els Jocs Florals. Però ja aleshores havia estrenat una obra teatral, Teresa o un jorn de prova (1875). Com a poeta va escriure obres de caire religiós, patriòtic i amorós, que més tard reuniria en llibres com Poesies catalanes(1888) i Poesies (1911). Així mateix va ser la primera dona a presidir uns Jocs Florals, el 1909.

Però Dolors Monserdà va excel·lir sobretot en el camp de la novel·la. Tot i que la crítica ha dit sovint que l’autora es va evadir dels problemes estètics que havia plantejat la novel·la a les portes del segle XX, allò cert és que les seves obres van suposar una perspectiva femenina de l’època, tant des d’un punt de vista socio-cultural com ideològic. La seva activitat com a dona compromesa amb determinades idees del seu temps va fer que les novel·les de Monserdà anessin més enllà de la literatura i arribessin a ser, com diu Antònia Tayadella, “una mena d’apostolat moral sobre els seus contemporanis”. La seva obra és, en tot cas, una barreja de costumisme, realisme i romanticisme que va obtenir el favor de molts dels seus contemporanis.

D’entre les seves novel·les, destaca sobretot La fabricanta (1904), on retrata una dona modèlica que va pujant en l’escala social gràcies al seu realisme i a un esforç laboral considerable. Anava doncs contra una idea bovarista de la dona i va escriure amb la intenció de construir una novel·la sobre la mítica burgesia barcelonina. Altres títols seus, com ara La Montserrat (1893), La família Asparó (1900) o La Quitèria (1906), segueixen la mateixa línia en quant a una consideració de la novel·la com a eina per influir en el seu entorn.

Tampoc no és pot deixar de banda a l’hora de parlar de Dolors Monserdà la seva activitat com a dona compromesa amb la causa feminista –sempre des d’unes posicions molt marcades ideològicament, inspirades per la doctrina social de l’Església. Va promoure iniciatives com el Patronat d’Obreres de l’Agulla i va escriure sobre el paper de la dona en els fets de la Setmana Tràgica, a més de col·laborar a la premsa de l’època, sobretot a La Renaixença. Tot i amb això la vertadera significació de l’obra i la figura de Dolors Monserdà no han estat encara estudiades amb la profunditat que mereixeria, i atesa la influència que va tenir durant la segona part del segle XIX i els primers anys del segle XX.

Font: https://www.escriptors.cat


El 1909 va ser el primer cop que una dona va ser presidenta dels Jocs Florals (Dolors Monserdà), amb un discurs empeltat de reivindicació feminista



Primera escriptora catalana feminista

La barcelonina Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919) és l’escriptora catalana que esdevé catalitzadora i pol d’entrada del feminisme a Catalunya, alhora que l’aplica en la seva producció literària, tot i l’estigma de conservadora.

Sense amagar la defensa de la subordinació de la dona a l’home (especialment al marit) i lluny de buscar l’emancipació cerca una millora social lligada a la moral i a la solució de situacions de menysteniment palès (com la situació laboral de les obreres), que lluny de perseguir la independència econòmica de la dona obre portes en l’àmbit de la defensa de drets de primeríssima necessitat relacionats amb la supervivència bàsica i la no explotació. Interpreta el feminisme (Estudi feminista, 1909) com una una manera de «treballar pêl millorament de la dòna, per la defensa dels seus drets, pera protestar de les vexacions y de les injustícies de que se la fa objecte; y, en fí, pêl perfeccionament de la seva missió a la família y a la societat.» La seva influència com a precursora del feminisme es constata en la difusió del terme entre la societat contemporània. Com observa Coromines en l’etimològic, es tracta d’un terme molt usat cap al 1910 (just l’endemà de l’Estudi feminista), que no apareix en el Diccionari ortogràfic de 1917. Per tant, no és d’estranyar que en el Diccionari general de la llengua catalana (1932) trobem la primera posada de llarg de ‘feminisme’ com a «doctrina social que concedeix a la dona capacitats i drets fins ara reservats als homes».

Davant les tendències del feminisme liberal i revolucionari (europeu i nord-americà), Dolors Monserdà opta pel conservador, que serà el feminisme triomfant a casa nostra pel fet d’anar acompanyat del vistiplau dels companys masculins. Es tracta d’un feminisme que defensa la dona davant d’abusos de marit i d’empresa, sempre amb la voluntat de mantenir l’ordre social establert, en què la dona continua especialitzada en l’ofici de mare; fomenta l’educació de les dones en vistes a desenvolupar amb més correcció l’educació dels infants i poder treballar (especialment en el cas de les obreres, que s’hi veuen obligades) en oficis de major qualitat i sota millors condicions, per tampoc esdevenir una rèmora en cas de solteria o viduïtat; tot plegat mentre manté les dones en l’ideari cristià i distanciades de la lluita obrera.

Presa de consciència

L’ambient liberal de formació de l’escriptora va ser determinant, com en els casos d’escriptores angleses i nord-americanes. Dolors Monserdà neix en la casa d’un relligador de llibres barceloní, assisteix a l’escola des dels tres anys, i complementa la seva formació amb les converses que tenen lloc a la botiga del seu pare, centre de trobada i tertúlia, a les quals assisteixen personatges que tant tenen a veure amb el moviment il·lustrat i progressista de l’època, com Anselm Clavé, Narcís Monturiol, Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer.

Monserdà arriba al feminisme des de la preocupació pels problemes socials. Dedica vida i obra al millorament de la dona, però no de totes, sinó de les pobres, de les obreres. Tria les dones més desfavorides perquè pretén ajudar el darrer esglaó. De la preocupació general per la situació social se centra en el sector que es troba en pitjor situació: la dona treballadora.

De ben jove, se sent propera a l’activitat en favor de l’obrer duta a terme per Anselm Clavé (assistent a les tertúlies del pare). La bona relació establerta facilita que Monserdà comenci a  publicar els primers poemes en castellà (1862) a Eco de Euterpe, diari dominical dirigit per Clavé, que es lliura com a programa i entreteniment als concurrents a les activitats que desenvolupa als Camps Elisis barcelonins.

El sentiment d’acció social neix al costat de la necessitat de l’educació dels fills en uns valors morals. I Clavé n’és l’exemple a seguir en el convenciment de la capacitat de l’art com a eina per a la millora social.

Al costat de les apostes per apaivagar el drama de la situació de la dona, Monserdà dirigeix els seus articles cap a altres col·lectius, sempre pensant en la solució al problema: els nois i noies presos haurien de rebre instrucció moral, religiosa i ensenyament d’un ofici per aconseguir-ne la regeneració; per millorar les condicions d’habitatge dels obrers després de la Gran Guerra promou la constitució d’una societat constructora per a obrers que no els obligui a rellogar habitacions en males condicions i els faciliti l’accés a l’habitatge; o la situació dels captaires a Barcelona, amb els quals empra el mateix modus operandi que amb les obreres. No es tracta de fer regals, sinó d’oferir una remuneració justa per un treball. Proposa substituir l’almoina per proveir-los de feina, que a més de dotar-los d’un futur els allibera de la vagància del captar, així com dels vicis d’aquesta condició (millora moral).

Construcció d’un feminisme

Per legitimar el seu feminisme, Monserdà ha d’aconseguir la implicació i el vistiplau social. Altrament la seva acció no aniria més enllà. Sap que ha de bastir una teoria que no devaluï la preeminència de l’home, que sigui admesa per la burgesia (respondre als objectius de classe), i que es fonamenti en la moral cristiana com a eix vertebrador de les relacions econòmicosocials. No li cal recórrer al simulacre: ella mateixa no es permet anar més enllà de l’establert. L’èxit de les seves accions està a no transgredir la norma en la totalitat. Estirar el fil fins arribar a una tensió correcta. Utilitza l’estratègia de recolzar els plantejaments en accions d’homes i pensaments propers a la doctrina cristiana assumits pels coetanis.

Per assolir la legitimació masculina, situa els homes alhora com a origen i guariment del feminisme. N’han estat els creadors pel mal tracte dispensat a les dones, alhora que un sector d’ells (els homes de fe, els religiosos sovint identificats en la figura de Josep Moragas) han estat capdavanters en les accions per a la seva regeneració. Arribats a aquest punt, només existeix una autoritat que pugui donar suport al seu pensament: el sant pare (home i religiós). De manera que la barcelonina recull fil per randa les argumentacions signades per Lleó XIII en l’encíclica Rerum Novarum (1891) de Lleó XIII, dedicada al món obrer. Intenta aportar la solució cristiana als conflictes de la nova realitat social sorgida de la revolució industrial i convertir-se en referent per als fidels, i així contrarestar el discurs socialista obrer (normalment de to antireligós): es consolida el marit com a proveïdor dels béns familiars; es legitima la necessitat d’existència del capital i, per tant, dels patrons; s’estableix la relació entre obrers i treballadors segons la moral cristiana, que no busca la igualtat sinó la conservació de la situació sempre seguint uns pressupòsits morals. Són les relacions de treball que assumeix la burgesia catalana i també les bases contractuals que fonamenten el pensament de Dolors Monserdà.

L’activisme que l’escriptora expressada en vida i obres es compila per escrit en els dos assaigs que configuren el corpus teòric: El feminisme a Catalunya (1907) i Estudi feminista. Orientacions per a la dona catalana (1909), on evidencia l’arrel cristiana i masculina assenyalada.

En El feminisme a Catalunya posa en relació la pràctica religiosa amb el bon saber democràtic. El feminisme que tracta és fruit de la democràcia (ordre social) i del cristianisme (ordre moral): tot això manllevant les paraules de Brunetière: «Si nosaltres fóssim verdaders cristians, aixó es, cristians que referissim tots els actes esteriors a la gran idea de que servir á Deu es també servir al próxim, seríem excelents demócrates, y crech poguer afegir: seríem grans feministes. (De la conferència donada á la Action Sociale de la Femme.)». De fet, davant dels altres feminismes possibles, Monserdà s’avança a dibuixar com ha de ser el feminisme a Catalunya.

La bona acollida del primer text, en especial la influència del franciscà Miquel d’Esplugues (amic de la família i personal de l’escriptora), qui insisteix en la realització d’un segon treball, són l’origen d’Estudi feminista, on Monserdà deixa ben clar que el feminisme que s’introdueix a Catalunya és d’origen masculí, degut al mal govern dels homes, a la mala gestió marital i social: «lo que avuy s’anomena Feminisme es sola y únicament obra masculina. La dona felissa dins de sa llar; la dona, volguda, considerada, equitativament retribuhida en els oficis que son de pertenencia del seu sexe, no hauria pensat may ¡may! en invadir el camp masculí ni en caminar en busca de sa lliberació». L’assaig té com a objectius ajudar les dones, difondre el missatge entre els homes i convencer-los i, novament, adaptar el feminisme a Catalunya Una idea que tornarà a difondre poc abans de morir en La influència de l’home en el camp de les obres femenines (1919).

Altres de les influències masculines en el pensament de Monserdà són: amb relació a l’educació, de M. Esteve Lamy, en La dona del pervindre, extreu l’argumentació de la necessitat d’instrucció de la dona per ensenyar millor els fills (contraposa el coneixement objectiu, científic (de l’home), al coneixement intuïtiu i moral (de la dona); si la societat només revela el primer, és del tot necessària la tasca àrdua de la mare perquè els fills sàpiguen navegar en un terme mitjà). I de mossèn Gayetá Soler, a La educación de los jóvenes, pren la idea de la dona com a primera educadora de la societat. De manera que el veritable motiu de la instrucció femenina era la posterior educació dels fills.

D’altra banda, per defensar l’acció social de la dona recorre a P. Ignasi Casanovas «qui en les seves inoblidables Conferencies, encloses en el séu valiós llibre Acción de la mujer en la vida social, […] ens diu en la plana 15: “Por los más altos principios cristianos, la mujer tiene derecho y obligación de intervenir en la acción social”».

Altres homes que influïren el pensament de Monserdà són el pare Mir, fugit a París el 1835, qui la introdueix en la literatura de poesia de dones (Massanés, Àngela Grassi, Maria Mendoza de Vives…) i l’obra de Severo Catalina (sobretot La mujer), considerat com el primer apologista espanyol de la dona.

Activitat literària

La pujada a Montserrat el 1870 inaugura la producció poètica catalana de Monserdà; en l’àlbum del monestir escriu “A Maria Verge de Montserrat”. A partir d’aquest moment es dedica a la producció poètica amb gran èxit, especialment pels nombrosos guardons atorgats als Jocs Florals de Barcelona i en certàmens poètics d’arreu.

En aquesta primera etapa, junt amb les múltiples col·laboracions en premsa (Eco de EuterpeLa GramallaLa LlarLa Llumanera de NovaYorkLa Veu de Catalunya) Monserdà tria especialitzar-se en el gènere poètic; recull gran part de la seva producció en Poesies catalanes (1888).

Discurs de Dolors Monserdá de Maciá llegit en lo saló de Cent de la casa consistorial, am motiu de la repartició de premis en lo IV certamen literari del Col.legi Mercantil (1879)

Discurs de Dolors Monserdá de Maciá llegit en lo saló de Cent de la casa consistorial, am motiu de la repartició de premis en lo IV certamen literari del Col.legi Mercantil (1879)

Fí de la primer entrega. Contiruarem…

Sara Steampunk | Veus de Catalunya L’ÍNDEX


PART (II) Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919) (I) – Primera escriptora catalana feminista

 

 

Please follow and like us:
0

One thought on “Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919) (I) – Primera escriptora catalana feminista

Deixa un comentari

%d bloggers like this: