Valentí Almirall: El naixement del catalanisme polítich

Un barceloní. Barcelona també és Catalunya, tot i que en ocasions prova d’esmunyir-se o, de fora estant, és menystinguda. Un barceloní: Valentí Almirall i Llozer.

Valentí Almirall i Llozer, va néixer el 1841, en una data que posteriorment esdevindria excepcional, el 8 de març: Dia de la Dona Treballadora; i cinquanta-sis anys més tard, el mateix dia en què va néixer l’ínclit Josep Pla.

Almirall era fill d’una família de propietaris agraris, amb terres al Papiol, Perelada o al Tibidabo, però també amb terrenys urbans i immobles, i gestors d’un pròsper comerç de drogues.

De petit, va viure un temps a Badalona. I va estudiar en una de les millors escoles, la de Sant Tomàs. De bon començament, ja destacava en l’àmbit de les llengües, la música i la pintura. Un potencial que el va obrir a conèixer la “producció ideològica moderna, en contrast amb el to decadent de l’Estat”, com ho expressa en la seva biografia sobre Almirall Josep M. Figueres.

Havent estudiat filosofia, es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona, però mai no va exercir-hi. Tota la seva empenta la va dedicar a la política i la cultura, que llavors incloïa el periodisme, amb l’únic objectiu de fer germinar i potenciar la catalanitat.

Va participar en tertúlies, la més rellevant de les quals potser la de Serafí Soler “Pitarra”. Aquesta activitat li va permetre conèixer i vincular-se al nucli d’escriptors, artistes i periodistes que conformarien el moviment de la Renaixença.

Valentí Almirall - Dibuixat per Ramon Casas - MNAC

Una aturada, però. Almirall, amb el seu rostre massís, el seu enorme bigoti i la seva energia ens projecta sempre endavant; ens arrossega encara avui. Parem un moment i fem un excurs per entendre d’on venia el país, per així reprendre la seva biografia i acabar de descobrir què va fer i cap a on va projectar Catalunya. Cal, doncs, mirar una mica enrere per posar en context el període de la Renaixença.

Hi ha dos fets no massa coneguts i que haurien de ser considerats precedents, potser embrionaris, del posterior catalanisme polític.

La revolta de la Confederación de Juntas Provincialistas, el 1843, que prova de restablir el govern de Catalunya en un marc d’estat federal. I el 1848, la temptativa de creació d’una Diputació del General, projectada per Tomàs Beltran amb l’ànim d’avenir a carlins i lliberals, també en el marc de la restauració d’un govern català.

Amadeu I, rei d’Espanya. Un noble italià que en tres anys se n’adona que el seu nou regne és especialment intens i prefereix tornar al Ducat d’Aosta, tot abdicant a les Corts espanyoles, les quals proclamen la República el febrer de 1873. Els seus primers presidents van ser catalans: Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall. Ara sí, aquest darrer és qui formula el federalisme. I és en el marc de la primera República que hi haurà dos conats de proclamació d’un Estat Català. Tanmateix, es produirà la Paviada: el general Pavía entra virilment i eqüestre a les Corts amb la guàrdia civil i, paradoxalment, poc després retorna el poder a Emilio Castelar. En darrer terme, tot plegat acaba amb la restauració de la monarquia borbònica, amb l’adveniment d’Alfons XII.

La darreria del segle XIX resulta ser un període convuls, fortament caracteritzat per elements geopolítics, econòmics, de política interna i, no en poca mesura, per la violència: la pèrdua de Cuba i Filipines, les Bases de Manresa, en la redacció de les quals col•laboren Torras i Bages i Prat de la Riba, la qüestió rabassaire, el sindicalisme i, en darrer terme, l’anarquisme.

Enric Prat de la Riba en serà una figura cabdal. Dirigent de la Lliga Regionalista. Col•laborador a “La Veu de Catalunya”. Nomenat President de la Diputació de Barcelona el 1907, funda l’Institut d’Estudis Catalans i aplega les quatre diputacions catalanes. El 1912 publicarà “Les Mancomunitats” i el 1914 es constituirà la Mancomunitat de Catalunya.

És en aquest context que podem enquadrar la Renaixença de la cultura catalana, amb una sòlida base literària (Verdaguer, Maragall, Oller, Costa i Llobera, Llorente) i amb la influència del gran Jaume Balmes (1810-1848) en el camp de la filosofia. En el camp de les arts plàstiques, irisen i modelen el panorama grans figures, com Fortuny, Nonell, Vayreda, Casas, Martí i Alsina, Llimona i Clarà. I en el de la música ressonen figures com el musicòleg Felip Pedrell; Anselm Clavé, en l’àmbit popular; l’Orfeó Català de Millet, amb Vives i Nicolau; i compositors com Granados, Morera, Albéniz o Pahissa.

I encara un darrer aspecte poc esmentat i que haurà d’esdevenir important, si més no simbòlicament, per a la cultura catalana, tant per a la popular com per a la de més alta volada (val a dir que aquest món espiritual no interessa en excés a Almirall): Montserrat. El P. Antoni M. Marcet va ser abat de Montserrat al llarg de trenta-tres anys i el renovador de la comunitat, en fomentar l’activitat intel•lectual i l’ús de la llengua catalana, i conduir el monestir i el santuari a una posició nuclear en l’àmbit espiritual i cultural, a través de nombroses reformes i construccions, incloent-hi l’ampliació de la biblioteca. De la mà de Puig i Cadafalch, ja el 1928, es van transformar els accessos, obrint així l’abadia altra vegada al món. Les seves decidides accions van resultar cabdals, si tenim en compte que l’abadia renaixia dels tres saquejos de les tropes franceses a començaments del XIX: vessament de sang i destrucció.

Tornem amb Valentí Almirall i, abans de seguir el seu periple vital, perfilem-lo sumàriament: republicà federal del grup de Pi i Margall, serà l’impulsor inicial de la renaixença política, del catalanisme; un fruit de la confluència dels republicans federals, els carlins i els homes de la indústria que apostaven pel seu desenvolupament a Catalunya i per la implantació d’un proteccionisme aranzelari, amb l’objectiu de potenciar econòmicament el país. Una tríada manifestament heterodoxa, la qual cosa resulta prou significativa sobre l’entitat del moviment.

L’havíem deixat com a tertulià, però un home de tal empenta i cultura també havia de ser amant de les xifres. El 69 li devia resultar especialment inspirador, perquè just en aquest any va participar en l’anomenat Pacte de Tortosa: el mes de maig, es reuneixen representants federalistes catalans, valencians, de les Illes Balears i aragonesos. Cerca una aliança, però no es pot estar de defensar una consciència de lluita per diferenciar allò que representa Catalunya. Sembla ser que tan sols pretén la igualtat; el respecte. I en aquest període comença a allunyar-se de Pi i Margall. El mateix any comença a mostrar múscul escrit, amb el text “Guerra a Madrid”. El context de tot plegat, el conegut com a Sexenni Revolucionari.

En el mes de setembre (som encara al 69), esclata una revolta federal en contra de l’exèrcit, que pretén desarmar les milícies urbanes. Els obrers no acompanyen en l’acció; no fan vaga. I Almirall acaba exercint un rol de mitjancer que no li va estalviar l’estada en una presó nàutica. Aconsegueix fugir a Marsella, però finalment hi ha amnistia i pot tornar a Catalunya.

Almirall és un esperit lliure, no violent, però molt enfocat a l’acció. A l’acció no política: un àmbit, el dels partits que, com es dóna tot sovint, no ofereix gaire recorregut immediat. Aposta, doncs, per altres camins, en especial el periodístic. Crea “El Estado Catalán”, també en el ja mític, per actiu, any 1869; amb una acció posterior a Madrid al llarg de 1873 aprofitant, precisament, la proclamació de la República. Aquí entrelluquem un ànim docent que com ja és tradició toparà amb un mur.

Adéu doncs al federalisme, gradualment. És curiosa, respecte a la realitat actual, la seva mirada a un model europeu focalitzat en Suïssa. I d’aquí neix el 1879 “Diari Català”. El seu pensament, doncs, tira endavant. La seva visió, que palesa en el nou diari, se centra en Catalunya com a subjecte polític: una evolució que el condueix al catalanisme.

Formalment, sap perfectament què fa amb el diari: inclou seccions adreçades al món literari, a les dones. De “Modas y Labores” a Edgar Allan Poe, passant per Darwin. Vol ampliar la base. I convoca el primer Congrés Catalanista, l’octubre de 1880, el qual presidirà; una trobada transcendental per al catalanisme. Els esperits lliures s’hi apleguen per seguir una direcció comuna i, sobretot, moderna. Cal dir que, en el fons, són perfils voluntariosos i en gran mesura d’extracció popular. L’alta cultura està enlluernada per un passat esplendorós; i el món econòmic , burgès, tradicionalment considerat origen del catalanisme, va en certa manera a la seva; amb un matís, però, de gran importància: accepten finalment que s’han d’entendre amb tothom, també amb les classes treballadores. La “pela és la pela” i cal protegir i potenciar la indústria. Per tant, en la base del catalanisme no trobem ni el blanc ni el negre: per un o altre interès, és de pelatge transversal.

Dirigirà la Casa de la Caritat: “Si el bon menjar fa l’home sà, el bon tracte pot tornar-lo bo”. En aquesta institució, inclourà una Escola de Belles Arts.

I encara, home hiperactiu, pel que es fa manifest atesa la seva trajectòria, participa a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i publica treballs al seu butlletí. Prat de la Riba era un sòlid maratonià; Almirall, un esprínter que vol participar a totes les curses.

Es podria dir, i tornem a la seva fesomia, que l’identifiquem com a persona tossuda, treballadora, progressista, àgil. Per exemple, la llengua ha de ser una eina de progrés de la societat, d’obertura, de coneixement. Para esment en les comunicacions, en la ciència, en l’educació. El catalanisme “no és ni pot ser un partit”, ha de ser un moviment i tots els que hi participen l’han de posar “pel damunt de les nostres opinions particulars en matèries secundàries”. Bona, la frase: l’hauríem de gravar en el frontispici dels actuals partits polítics.

I l’home no s’atura. El 1886 escriu “Lo Catalanisme. Motius que’l legitiman. Fonaments científics y solucions pràctiques”, potser la seva obra més coneguda. Ja ha arribat a una certa edat i les ha vist de molts colors, per això decideix sembrar i l’adreça a la joventut.

I tornem a Barcelona. Un nou excurs, de la mà d’una obra d’orfebreria urbana que trobaran a la bibliografia, escrita per en Joan Ramon Resina. El batec de la ciutat és el mateix d’Almirall.

“Al tercer quart del segle XIX, Catalunya va començar a imaginar-se com una societat moderna, i Barcelona va ser alhora cambra obscura i imatge d’aquest procés. Modernitzar volia dir, per damunt de tot, sincronitzar Catalunya amb les societats avantguardistes del continent. Però la sincronització s’havia d’expressar en termes espacials. D’aquí la importància de les imatges urbanes.” [Resina, pàg. 54].

Doncs bé, el barceloní Valentí Almirall es va fer gran. S’hi oposa a l’exposició de 1888. S’hi oposa des d’un punt de vista pragmàtic, logístic: manca d’hotels, de comunicacions; la crisi econòmica, industrial; el protagonisme del sector vinculat a la Restauració; el poder municipalista. En definitiva, les anomenades “forces vives”, estatals, polítiques i econòmiques no tenen en compte la seva visió de fer bé les coses, i més en la perspectiva d’una acció de gran projecció internacional.

I d’aquí, un cert ostracisme. Un llarg silenci. El 1896 inaugura el curs de l’Ateneu Barcelonès; en català, per cert. Reivindica la llengua, aposta per un regionalisme (catalanisme) que conformi un pacte federal. Reitera les seves idees de sempre; eminentment pràctiques. Esdevindrà president de l’Ateneu, però ja convertit en una figura simbòlica. Perd pistonada; s’acosta al lerrouxisme; se’l respecta tan sols pel que ha estat: coses prou comunes ja en edats provectes. I mor el 20 de juny de 1904.

Poc després, es reediten els seus textos i es reivindica la seva figura. Res de nou sota el sol. Cal afegir, a mode de recapitulació, un fragment molt ben destil•lat de l’article de Josep Pich: “El projecte “almirallià” no es consolidà a curt termini, perquè resultava massa catalanista per als republicans i massa republicà per a la majoria dels catalanistes. Alhora, era massa radical per als conservadors i massa conservador per als radicals”. La visió política d’Almirall va ser progressista, catalanista en l’àmbit de la política, i tenia en compte, com hem vist, factors culturals, de cohesió social, comunicatius, econòmics.  Una visió tan àmplia i extraordinària que es va avançar al seu temps, ja que no cristal•litzaria fins a la dècada del 1930.

En tot allò exposat fins ara he procurat mantenir un aire descriptiu, amb alguna inevitable pinzellada interpretativa i algun espasme involuntari de venerabilitat. A la vista de la recapitulació sobre la figura de Valentí Almirall, i vist en el context actual, no puc deixar d’escriure alguns topònims, mots i sintagmes: Suïssa, Marsella, municipalisme de Barcelona, ciència, classes populars i econòmiques amb un objectiu comú (això ho diem amb natural prevenció), rebuig als partits polítics. Un seguit d’elements que podem reconèixer en l’actualitat. Sembla innegable que la història és circular, com en les societats antigues i tradicionals.

I un darrer apunt que ja entra en el camp de la història de la política-ficció, sempre reprovat: en el context actual, un personatge amb la seva potència, creativitat i visió possiblement se’n sortiria; podria inspirar un estat modern, just, inclusiu. Desitjo que aquest text us faci respirar el seu alè, el seu instint i la seva capacitat de treball. Val a dir que d’altra manera no es poden consolidar les coses serioses, com ara una República.

 

Redacció| L’INDEX Veu de Catalunya


Bibliografia:

Ainaud de Lasarte, J.M., Benet, J., et al. “Centenari del naixement d’Enric Prat de la Riba”, Edició ocasional de Lluís Carulla i Canals. Barcelona. Nadal 1970.

Albareda, Anselm M. “Història de Montserrat”. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Club de butxaca, Barcelona. 1988

Figueres, J.M. “Almirall. Gent nostra, 63.” Ed. Nou Art Thor, Barcelona. 1988

Institut Municipal d’Història, Ajuntament de Barcelona. “Formes i institucions del govern de Catalunya. I Curs d’història de Catalunya (febrer-març, 1977). Barcelona. 1977 [Carlos Martínez Shaw. “Els organismes de govern castellans a Catalunya sota els borbons (pp. 59-60)”.]

Pich, J. “El projecte polític catalanista, progressista i modernitzador de Valentí Almirall i Llozer [Recerques, 44].” 2002.

Resina, J. R. “La vocació de modernitat de Barcelona. Auge i declivi d’una imatge urbana. “Barcelona’s Vocation of Modernity: Rise and Decline of an Urban Image (trad. Gombau, A.)] Galàxia Gutenberg, Barcelona. 2008.

Soberanas, A. J., Fuster, J., Coll i Alentorn, M., Ainaud de Lasarte, J. M. “Commemoració de la Renaixença.” Fundació Jaume I, Nadala de 1982. Barcelona. [Coll i Alentorn, M. “Els orígens i primers temps de la renaixença catalana.” Pàg. 70.]

Valls-Taberner, F., Soldevila, F. “Història de Catalunya, segon volum.” Ed. Selecta, Barcelona. 2a ed. 1968

 

Please follow and like us:
0

Deixa un comentari

%d bloggers like this: