[VIDEO] La Veu de Catalunya: ‘Diari no polítich, però clar i català’ @JosepMFigueres

La redacció de Veus per Catalunya, havíem decidit dedicar tota una sèrie d’articles al camí fet pel catalanisme i el republicanisme català des dels principis de l’anomenada Renaixença catalana, fins als nostres dies.

Aprofitàvem així també recuperar per molts i fer conèixer per altres, moments com L’Exposició Universal de Barcelona de 1888, els jocs florals, les construccions del ferro, de molts dels mercats, principalment de la ciutat de Barcelona. El modernisme: Les seues botigues, cellers cooperatius, hospitals, els edificis dels nou-rics i de les famílies més riques. Els indians o “americanos”, Sitges, Reus, Mataró. El Park Güell i com no, La Sagrada Família.

Llavors, tot cercant informació per documentar els primers articles, vam descobrir quelcom que no tan sols no ens va aturar, sinó que ens va donar la convicció què era, just el que havíem de fer i recuperar. Uns li diran casualitat, uns altres, un fet curiós i nosaltres un motiu més per seguir sent el que som.

Pujàvem, per unes escales velles de fusta, la trapa d’unes golfes quasi picava el nostre cap i… De cop i volta: Olor de fusta antiga, vernís d’abans, olor de pols i espelmes: Ens havíem creuat amb els records d’un del besavi, potser fins i tot. Potser del besavi de Veus per Catalunya. Papers plens d’esborranys a l’escriptori, robes dins d’una valisa vella, una capsa amb els cantons de metall, plena de fotos color sèpia envellides pel pas del temps i una porta a una altra època, com si d’un barret vell de ballar Xarleston, es tractés… El barret de la valisa del besavi portava un nom escrit per dins en una beta de cotó: «La Veu de Catalunya»

Així doncs, «La Veu de Catalunya», és la clau que obre aquesta porta en el temps, és per això que és el primer de tot un seguit d’articles i monogràfics que tractaran de tot un seguit d’aspectes de l’època: Corrents de pensament, periodisme, “ecos de sociedad”, moviments artístics, o purament històrics, als polítics i comparatius amb els dies que ens han tocat viure.


L’any 1900 Barcelona tenia censats 537.354 habitants, ara al voltant de 1.800.000. El 1888 va celebrar un dels esdeveniments més importants d’aquella era que arribava: L’Exposició Universal de Barcelona, entre el 8 d’abril i el 9 de desembre de 1888, i va rebre un total de 400.000 visitants procedents de tot el món.

Les Exposicions Universals, iniciades a París el 1855, vivien un moment de gran apogeu. Es consideraven els majors esdeveniments polítics, econòmics i socials del món. 

Potser no són els Jocs olímpics de 1992, però…

Per totes aquestes petites raons, la hem triat com punt de partida d’aquesta saga que la hem titulat com:

La Renaixença i el noucentisme 1888 – 1929 – Un portal del temps per «La Veu de Catalunya»

Ens endinsarem en aquells anys, de vegades com a una novel·la de misteri. Uns cops disfressats de Sherlock Holmes i unes altres del Doctor Watson. Amb tons de vegades Parisencs i de vegades Britànics, però sempre molt arrelats a la brisa del mediterrani i al perfum de la ginesta.

Estem convençuts que de la mateixa manera que ho hem fet nosaltres, descobrireu, darrere de cada fet, de cada dada, de cada construcció, de cada pinzellada literària un ensurt somrient-vos, una mirada amable amagada darrere d’un cartell d’en Casas. Un color que us fa recordar les històries de la iaia i molts, molts fets que us recordaran que ens està passant ara.

I la comencem, parlant d’una clau trobada per casualitat, de la clau que tot pujant cap unes golfes vam trobar per poder obrir-vos aquesta porta, comencem  amb: «La Veu de Catalunya»

Desitgem que gaudiu tant d’ella com ho hem fet tot nosaltres.

@enricalmar en nom de tot l’equip de Veus per Catalunya


La Veu de Catalunya: ‘Diari no polítich, però clar i català’

“Els joves més inquiets i lúcids que, abandonant l’esclerosa i utòpica Unió Catalanista, es decidiren pel Catalanisme polític intervencionista, foren els autèntics impulsors de «La Veu de Catalunya» com a diari.

Però deu anys abans, aquests banderers del Catalanisme possible i realista havien dut pràcticament el pòndol del setmanari que també es deia «La Veu de Catalunya», precedent del diari, i que venia a ésser encara l’expressió de la Renaixença, en l’etapa de fi de segle el 1891, l’havien fundat a Barcelona Narcís Verdaguer i Callis, Joaquim Cabot i Rovira i el canonge vigatà Jaume Collell, qui teòricament, n’era el patriarca i l’inspirador. Tanmateix l’equip de redactors no era altre que el futur equip que duria la Lliga Regionalista: Enric Prat de la Riba, Lluis Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch i Francesc Cambó, que des de les planes del setmanari estudia repetidament els moviments regionalistes a Europa. La publicació, redactada tota en català, comptava també amb col·laboradors tan il·lustres i llegendaris com Joaquim Rubió i Ors i Jacint Verdaguer, i procurava equilibrar els espais dedicats a la política i a la cultura. Dura fins per Nadal del 1898.

A la fi del segle XIX era imperativa la necessitat d’un diari catalanista que recollís la ideologia moderada de les entitats politiques “Unió Regionalista” (els partidaris del general Polavieja) i el («Centre Nacional Català» (on militaven joves redactors de« La Veu de Catalunya»). No oblidem que la fusió d’ambdues entitats donà lloc, el 1901 a la creació del partit polític Lliga Regionalista. L’equip de «La Veu de Catalunya», setmanari, autèntic nòdul del diari que, amb el mateix títol, sortiria el primer de gener del 1899, s’havia adonat que «La Renaixensa», òrgan de la Unió Catalanista, on ells havien col·laborat havia complert una missió, però que no era ja un estri útil per a les properes batalles politiques i les eleccions que es congriaven. El diari «La Renaixensa» representava l’ idealisme catalanista pur que no es volia «tacar» amb una intervenció política concreta. I per tant no podia ésser  d’un partit catalanista com la futura Lliga, que aspirés a ocupar llocs de regidor, de diputat provincial, de diputat a Corts i de senador. D’altra banda, «La Veu de Catalunya» representaria el sector més tradicional, bé que innovador, del Catalanisme, en contrast amb la línia més esquerrana i laica de l’antic  «Diari Català» de Valentí Almirall. No hi ha dubte, doncs, que el quotidià «La Veu de Catalunya» ajuda fermament a la configuració definitiva de la Lliga Regionalista que amb tant d’òxid va prendre part a las eleccions a les Corts Espanyoles el 1901, tot just fundada.

D’entrada el diari només tenia quatre planes, després passa a vuit i fou una mica variable, així el número extraordinari amb motiu del trentè aniversari arriba gairebé a cinquanta. La capçalera traspuava l’aire modernista i llampant del qui la dibuixa: Lluis Domènech i Muntaner. D’antuvi, cada número valia cinc cèntims i s’imprimia amb màquines pròpies, comprades a preu moderat, gracies a diversos ajuts econòmics, com el de Pere Muntanyola, l’íntim company de Prat de la Riba, amb el qual havia publicat el COMPENDI DE DOCTRINA CATALANISTA (1894).

El director va ésser, naturalment, Prat de la Riba, però el 1902, amb motiu de la publicació sense firma d’un article sobre les revoltes dels vinyaters al sud de l’Estat Francès, que la justícia el considera delictiu, Prat fou empresonat durant una setmana. Aquest fet li accentua la malaltia que el dugué a morir a quaranta-set anys. Llavors va néixer la moda i la necessitat dels directors anomenats de palla, que feien de testaferro dels directors ideològics i que per una discreta quantitat mensual estaven disposats a declarar davant el jutge que eren autors de
qualsevol article incriminat i, si calia, a anar a la presó.

Que hom recordi, «La Veu de Catalunya» va tenir dos directors de palla, grisos i bon jans: Ignasi Corma i el sabater Juan Velasco, amo d’una botiga que es deia «Las cuatro bes»: «Bueno, bonito y barato…» Ara bé, quan el risc va minvar, els directors reals van ésser Josep Morató i Grau —que de vegades es confonia amb el redactor en cap—, Joaquim Pellicena i Camacho, el de més durada, que de jove havia estat escolà del canonge Collell i després visqué molts anys a Filipinas, i finalment Ramon d’Abadal i Vinyals.

Gairebé tan important com el director era el lloc de redactor en cap, que va recaure en el novel·lista i crític d’art Raimon Casellas, bon organitzador, que donà categoria a les planes culturals del diari i que estava amatent a les novetats de la literatura estrangera. En morir tràgicament el succeïren Joan Torrendell i Jaume Bofill i Mates —que hi havia entrat per gestions de Josep Carner—, el qual aviat aprengué a multiplicar-se dins el diari i a escriure editorials, notes soltes, seccions o articles amb pseudònim, etc.

A la primeria de segle «La Veu de Catalunya» va patir ja dues suspensions governatives i llavors el diari sortí amb el nom semblant de «La Creu de Catalunya» i «Diari de Catalunya». La darrera suspensió seriosa vingué després de l’Assemblea de Parlamentaris (1917) i aleshores hom prova de camuflar-la amb capçaleres comarcals com «Baluard de Sitges» i «Costa de Ponent». Mentrestant «La Veu de Catalunya» s’havia convertit en alguna cosa més que l’òrgan de la Lliga Regionalista: assolí un nivell qualitatiu, tant en l’ordre intel·lectual com en l’informatiu. Es feien dues edicions diaries, una del matí i l’altra a mitja tarda. El 1933 l’empresa va provar de fer autònoma aquesta darrera edició amb el títol de «La Veu del Vespre», però l’experiència va resultar fallida.

«La Veu de Catalunya» era, doncs, un periòdic amb seccions fixes i ben estructurades i una gran abundància de noticies i d’anuncis. Tot amb tot, sembla que mai no va tenir una vida econòmicament folgada i que, mort Prat de la Riba (1917), es trobava gairebé en fallida, per bé que en els moments d’esplendor o de les grans campanyes polítiques, sobre ensenyament, culturals, per l’Estatut— assolí un tiratge màxim de trenta mil exemplars. Vers 1918 el diari entra dins el trust de publicacions de la Lliga: l’editorial Catalana i revistes com «D’Ací, D’Allà», «Economia i Finances» i «Agricultura i Ramaderia». Els redactors en cap o els editorialistes, com Josep Carner, rebien orientacions del famós Comitè d’Acció Política de la Lliga. El 1906 Eugeni d’Ors, amb el pseudònim de Xènius, encetà, per molts anys, la famosa secció diària «Glosari», la principal tribuna del moviment noucentista i que tant el féu conèixer arreu: hi havia persones que durant temps compraven el diari només per seguir la secció orsiana. Ferran Agulló, que no oblidem que era secretari de la Lliga, hi feia una secció força llegida, «Al Dia», que signava amb el pseudònim de «Pol». Un dels factòtums fins que se n’anà a Itàlia fou Josep Carner que hi escrivia sobre qualsevol tema i amb diversos pseudònims, i alhora ficà al diari el seu equip d’escriptors noucentistes: López-Picó, Emili Vallès, Bofill i Mates... Carner animava aquella redacció ombrívola amb les seves facècies i publicava terribles sàtires politiques contra els enemics del catalanisme, especialment Alfons Sala, comte d’Egara. El diari, àgil i informat, es feia llegir i mereixia el respecte, tot i les polèmiques, de vegades agres, dels seus adversaris.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera, «La Veu de Catalunya» torejà la censura i continuà essent, fins on li era permès, una tribuna catalanista. Des del 1922 li feia competència «La Publicitat», el gran diari d’Acció Catalana, i des del 1929 «El Mati», quotidià catòlic modern. Llavors «La Publicitat», el gran diari d’Acció quialment, ja no era l’únic diari important, d’abast general, però, malgrat tot, fins que fou requisat pel juliol de 1936, continua pesant en l’opinió publica. Fins a la primeria del 1937 fou una ombra d’ell mateix, òrgan antifeixista, de la CNT, etc.

Entre els redactors cal recordar Joan Costa i Déu, Miquel Capdevila,  J. Navarro i Costabella, J. Bertran i Pijoan, Manuel Brunet, etc. La nòmina dels col·laboradors és molt extensa, pero uns noms son imprescindibles: Manuel de Montoliu, Narcís Font i Saguer, Narcís Oller, Joaquim Folch i Torres, Jaume Carner, Francesc Matheu, Jaume Raventós, Josep Pla, Eugeni Xammar, Farran i Mayoral, Prudenci Bertrana, J. M. Junoy, Rafael Benet, Joan Estelrich, Antoni Rovira i Virgili…

«La Veu de Catalunya», a part el seu valor com a tribuna informativa, política, cultural i de partit, ha estat el diari barceloní de més llarga durada, publicat en català. Amb el mateix nom un grup d’exiliats de la Lliga —Sola de Cañizares, Modest Sabaté— publicaren un setmanari a Franca (1945), que durà pocs números”

«La Veu de Catalunya» per Albert Manent. Publicat a L’Avenç (1979)



«La Veu de Catalunya» contenia més d’una publicació interna. La més destacada va ser segurament La Pàgina Artística, que agrupava periòdicament –amb numeració pròpia- des del 23 de Desembre del 1909 els continguts sobre arts plàstiques del diari. La fundà l’escriptor i crític Raimon Casellas i la dirigí fins al seu suïcidi el 1910. Després, el responsable en fou el museòleg Joaquim Folch i Torres, que hi signava “Flama”, del 1910 al 1920, bé que després continuà col·laborant-hi.

A part de signatures il·lustres més o menys esporàdiques com Josep Puig i Cadafalch, Josep Pijoan, Mossèn Gudiol, Joaquim Torres Garcia o Eugeni d’Ors, entre més, altres col·laboradors més joves també intervenien en la seva redacció, com Josep Llorens i Artigas o Rafael Benet, que acabaria portant la secció d’art del diari, però més endavant sense continuar el format de pàgina monogràfica.

La Pàgina Artística de La Veu acollí articles teòrics, de crònica artística, crítiques d’exposicions, noticiari, etc., anava força il·lustrada tot i que lògicament la qualitat dels fotogravats era la pròpia d’un diari, i recull un dels principals i més complets fons documentals sobre l’art català del seu temps, en tots els seus aspectes: el creatiu, l’històric o el museístic. Essent La Veu el portantveu de la Lliga, partit que inspirà la política cultural hegemònica de la Catalunya de l’època, pot dir-se que La Pàgina Artística fou la plataforma principal en la definició de la línia del que després s’ha conegut com l’art noucentista català.

Dr. Francesc Fontbona

Finalment afegir d’aquest “Quotidià”, com s’anomenaven, tot sovint, a la època:

Entre el 1929 i el 1930, Llucieta Canyà se’n fa càrrec de la secció diària «Món femení», indispensable per conèixer el moviment feminista conservador d’abans de la guerra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquí acabem el nostre primer viatge per la porta del temps de «La Veu de Catalunya» – La Renaixença i el noucentisme 1888 – 1929Hem començat coneixent un quotidià, que ens era força desconegut. Desitgem que us hagi agradat tant com a nosaltres. 

 

Redacció Veus per Catalunya|Magazine digital

proper article: La Exposició Universal de Barcelona 1888


Bibliografia:

Please follow and like us:
0

2 thoughts on “[VIDEO] La Veu de Catalunya: ‘Diari no polítich, però clar i català’ @JosepMFigueres

Deixa un comentari

%d bloggers like this: