Barbaryfigs: Operation Catalonia: Spain’s assault on democracy @milfordedge

Operation Catalonia: Spain’s assault on democracy

PER MILFORD EDGE · Publicat el febrer 17 de, 2018 · versió de febrer 19 de, 2018

Operació Catalunya: l’assalt d’Espanya a la democràcia

Tant ha estat passant en aquest país durant tant de temps que és impossible per als simples
mortals de fer un seguiment de tot, per no parlar de poder fer una crònica o fins is tot
processar-la. Cal ser llicenciats en dret, llengües modernes, història, economia, ciències
polítiques, filosofia. Cal tenir també una memòria prodigiosa i una gran base de dades i ens
quedaríem a la superfície. La sobrecàrrega d’informació és un problema també: n’hi ha una
lletania d’horrors, crims, mentides, ofenses i repressió; una confluència molt desconcertant del
passat amb el present. I com es parla d’aquestes coses sense ofendre sensibilitats
espanyoles? Una tasca pràcticament impossible, quan la sensibilitat espanyola respecte a
Catalunya és un carrer de sentit únic. S’ofenen ràpidament, però la majoria són incapaços
d’empatitzar.

Recordant

Les manifestacions pacífiques de divendres van marcar quatre mesos des que Jordi Sánchez i
Jordi Cuixart van ser empresonats a la presó de Soto del Real, i 106 dies per Joaquim Forn i
Oriol Junqueras a Estremera, situada a uns 650 km de casa. Es tracta d’una política cruel
coneguda com ‘dispersió’, normalment reservada per l’Estat espanyol i el poder judicial per a
les famílies i simpatitzants dels presos d’ETA. L’editor del Nacional, José Antich, va assenyalar
que havien passat més nits darrere de les reixes que José Barrionuevo, ministre de l’interior del
PSOE en la dècada dels 80, i creador de l’organització terrorista patrocinada per l’estat: GAL.
Els esquadrons de la mort clandestins responsables de més de dues dotzenes d’assassinats
entre 1983 i 1987. Rat-a-tat-tat, com diria Felipe González.

Potser les apel·lacions dels presos catalans a ser alliberats sota fiança hauria prosperat si
haguessin declarat “Sóc Espanyol, Europeu, musulmà i català, però no independentista” com
ho va fer un acusat que apareix a la cort recentment, acusat de pertànyer a una cèl·lula
gihadista a Terrassa el 2014. Òbviament, la paraula ‘musulmà’ hauria de ser substituïda per
‘catòlic’ perquè això funcionés.

Ahir, petits recordatoris van marcar els sis mesos des del trauma dels atacs terroristes d’agost a
Barcelona i Cambrils. L’imam de Ripoll que va armar la cèl·lula era un informant del Centre
Nacional d’Intel·ligència d’Espanya, CNI. No hi haurà investigació, i els detalls de la seva relació
amb el CNI romanen secrets d’estat, però la possibilitat de que l’estat podria haver estat
còmplice dels atacs al no compartir informació amb els serveis de seguretat de Catalunya – que
és, de fet, la norma – ha causat commoció i dolor. Molts senten que el govern espanyol va
permetre que es fessin els atacs amb l’esperança de que això faria fracassar el procés
d’independència.

L’intent de desacreditar els Mossos i forces de seguretat catalanes després dels atacs no s’ha
d’oblidar tampoc. Per posar més llenya al foc, el govern espanyol i els seus mitjans de

comunicació van jugar immediatament a la política amb els atacs, criticant la resposta policial i
la exemplar resolució de la situació.

L’operació va ser dirigida amb èxit per Joaquim Forn, el ministre de l’Interior Català en aquell
moment, i que és ara a la presó sota càrrecs de rebel·lió i sedició. El director de l’operació,
Josep Lluís Trapero, cap dels Mossos, ha estat des de llavors degradat per no permetre que els
Mossos ajudessin a la policia espanyola en abatre als votants l’1 d’octubre. S’enfronta als
mateixos càrrecs que Forn. Quan va acabar el dia del referèndum, els Mossos havien
aconseguit decomissar més paperetes sense fer mal a ningú. Durant els dies terribles dels
atacs terroristes tant Trapero com Forn van demostrar ser policia heroi, i polític competent,
avergonyint el govern espanyol i les seves forces de seguretat. La campanya de difamació era
nauseabunda, injusta, amb motius polítics. L’editor d’El Periódico, Enric Hernàndez, mereix una
menció especial aquí. La seva persecució posterior no hauria de sorprendre a ningú. Espanya
és un animal orgullós.

El tractament dels quatre presos independentistes, la humiliació i el càstig preventiu, recorda a
com es tracta als sospitosos de terrorisme, perquè així és precisament com el govern espanyol
i els mitjans els retraten i com desitgen que siguin vistos: com a terroristes, com a criminals,
com a delinqüents. És el fals argument de que ‘independentista és el mateix que terrorista’, en
la qual s’ignora o s’inventa el requisit previ de violència. Potser s’haurien de considerar
afortunats de no haver estat torturats o executats, i es aquí on els hi diuen el ‘podria ser pitjor’.
Casualment, aquesta setmana també ens vam assabentar de la decisió del Tribunal Europeu
de Drets Humans, en la que ratificava que els dos membres d’ETA condemnats per l’assassinat
de dues persones en l’atac de 2006 en un aparcament a Aeroport de Madrid-Barajas, van ser
sotmesos a maltractaments, però que l’abús patit no constituïa tortura. Això va portar una
onada de testimonis de persones prèviament empresonades per delictes de terrorisme que
denuncien la tortura sistèmica en el sistema penal espanyol per als detinguts per terrorisme. La
impunitat oferta als torturadors d’Espanya tant pre com post-amnistia és horrible. Com s’ha vist
amb els (literalment) milers de casos de tortura denunciats entre 1960 i l’actualitat. La veritat és
que en el cas de tortura a terroristes, en general s’accepta l’argument de que s’ho mereixen.

Reconquesta: l’estratègia

Imagineu un govern involucrat en una cortina de fum elaborada per distreure l’atenció cap als
seus propis defectes, la seva pròpia fallida moral, política i econòmica. Una estratègia per
mantenir als catalans inquiets a Catalunya, massa ocupats defensant i tractant de recuperar les
seves llibertats durament guanyades, i treballant per construir la seva república, mentre que
Espanya intenta recuperar un record del seu gran imperi perdut, una colònia perduda. I mentre
tothom es centra de nou en el tema català, ningú està parlant de Gürtel o dels innombrables
casos de corrupció que han viciat aquest govern del Partit Popular a tots els nivells.
És la mateixa història cada setmana, i és una història que a la premsa internacional no li
importa o no s’atreveixen a explicar. És una estratègia agressiva, generalment il·legal i sens dubte immoral a molts nivells, aquesta reconquesta.

Llei

Es va utilitzar la llei de manera errònia quan es van justificar les agressions de la Policia
Nacional i de la Guàrdia Civil sobre els votants l’1 d’octubre en un intent d’aturar o destruir el
referèndum, amparant-se en l’article 155 de la Constitució espanyola. Els policies espanyols es
van comportar com els hooligans d’agrupacions d’extrema dreta violents d’Espanya. Molts d’ells
són en realitat membres d’aquests grups. Va ser més aviat un lliurament de gossos d’atac, que
no pas l’operació proporcionada i professional que el Coronel Diego Pérez de los Cobos va
afirmar que a havia estat. Séls va veure cridant ‘A por ellos’ a les seves comunitats a Espanya.
‘A por ellos!’ havia estat el seu crit en els vestíbuls d’hotels a Catalunya. El fet que Pérez dels
Cobos va ignorar el deure de la policia de protegir la coexistència pacífica de la ciutadania
aparentment no té cap importància. Raons d’estat van prendre precedència i van causar
estralls. No hi haurà cap investigació oficial. Primer es menteix al respecte, i ara és només una
carpeta més marcada ‘secret d’Estat’.

Ha estat l’aplicació indeguda dels articles 472 (rebel·lió) i 544 (sedició) del codi penal espanyol
que ha permès la detenció, l’empresonament o l’acusació dels polítics pro-independència, i
dels líders civils i funcionaris públics. L’article 155 ha ajudat amb els descensos de categoria,
acomiadaments i suspensions d’oficina. En una roda de premsa d’abans de nadal, Soraya
Sáenz de Santamaría va fer una crida als votants de Catalunya durant la campanya electoral
de les eleccions regionals imposades pel govern, presumint que havien estat Mariano Rajoy i el
Partit Popular els responsables d’haver ‘decapitat’ el govern pro-independència i el moviment a
favor de la independència de Catalunya. Al mateix temps, ella no va donar cap crèdit per al
poder judicial d’Espanya d’aquesta ‘decapitació’, una curiosa admissió de la completa absència
de separació de poders en l’Espanya moderna.

La segona onada d’interrogatoris per als polítics catalans acusats de rebel·lió i sedició va
començar dimarts passat amb Mireia Boya del CUP sent alliberada. Molts més es presentaran
davant del jutge en les pròximes setmanes i mesos. Tots són acusats per les seves creences;
per la seva ideologia. No obstant això, el seu dret a mantenir aquestes creences està consagrat
en la Constitució Espanyola i, legalment parlant, tots els càrrecs són com a mínim poc sòlids.
En el pitjor dels casos, són aberracions legals.

No només és el govern que utilitza els tribunals per atacar al moviment pro-independència. El
partit polític d’extrema dreta, Vox, ha pres el relleu de la desorbitada associació Manos Limpias
– l’organització que va destrossar la carrera del jutge Baltasar Garzón – al posar demandes civils
en contra d’aquells que consideren que són enemics d’Espanya. Un cop que l’Anna Gabriel,
també de la CUP, aparegui a la cort la setmana que ve, si no estan satisfets amb el judici,
presentaran una altra demanda per tant d’arrossegar-les, tant a Gabriel com a Boya per les
corts un altre cop. Vox afirma que les dues polítics formen una part integral d’una xarxa que
conspira per dur a terme un ‘cop d’estat’.

La declaració d’independència de la República catalana i l’aplicació simultània de l’article 155
ha d’anar als llibres d’historia com un dels moments més agredolços i extrems per a qualsevol
moviment europeu en la història moderna. L’article 155 era inevitable, tant si els
independentistes prenien endavant o enrere, de manera que van fer un pas cap endavant. Al
govern espanyol no li havia agradat mai l’últim govern català i havia fet tot el possible per
bloquejar-ho ‘legalment’. En quan que van tenir l’oportunitat van obligar les eleccions, per si era
possible un resultat favorable al unionisme espanyol. Però van perdre, i de molt. El Partit
Popular, el partit de govern, va aconseguir un irrisori 4,5% dels vots.

En lloc de respectar el resultat, han decidit continuar per la via judicial, utilitzant la llei per
desqualificar molts dels representants elegits democràticament el 21 de desembre utilitzant
qualsevol argument que creuen que poden fer valid en contra d’ells, per petit o irrelevant que
sigui. El fet que la formació del govern català està pendent d’aprovació judicial és una
obscenitat antidemocràtica camuflada, no molt bé, tot s’ha de dir, pel govern espanyol, la UE i
els seus arguments que diuen que ‘l’estat de dret s’han de seguir’. Els adjectius ‘violent, perillós,
criminal, delinqüent, fugitiu de la justícia’ que s’utilitzen per descriure els independentistes, és
molt més aplicable a l’actual govern espanyol, els seus socis i el seu poder judicial
prevaricador, però qualsevol sanció per excessos del govern espanyol té un llarg camí per
recórrer i ningú mai ha d’oblidar que Espanya normalment es surt amb la seva, caigui qui
caigui.

No es pot oblidar tampoc que, durant anys, el Tribunal Constitucional ha anul·lat totes les lleis
socialment progressives aprovades pel Parlament català. Tot i que el Govern espanyol i els
mitjans de comunicació sempre parlen d’un ‘parlament català inactiu’ la veritat és tot el que
l’últim govern català va tractar de fer va ser legalment bloquejat.

El suport de l’extrema dreta és sempre benvingut

Dissabte es va fer una petita manifestació a Balsareny pel grups d’extrema dreta ‘Por España
me atrevo’ en conjunt amb el partit polític d’extrema dreta, Democracia Nacional per donar
recolzament a Raúl Macià, que actualment compleix una pena de presó per tràfic de drogues,
després d’haver estat detingut quan que estava en llibertat sota fiança per vandalisme. Macià
és un amic de la família més temuda de Balsareny, vàndals feixistes que han estat atemorint
als seus veïns durant anys. Diuen que el hooligan i heroi improbable Macià, ha estat segrestat
pel poder judicial a favor de la independència i que de fet és un pres polític. Ell és per
Junqueras, el que és Tabarnia per Catalunya.

Aquesta historia en particular és realment exagerada i ens podriem preguntar què te això a
veure amb el suposadament moderat govern de dretaes d’Espanya. La resposta seria res, si no
fos pel fet que Mariano Rajoy, Albert Rivera, Inés Arrimadas i Xavier García Albiol han
manifestat públicament el seu suport a aquesta pobre família de la que tothom se n’aprofita,
que son víctimes de la persecució catalana, realment uns pobres innocents, tot i la violència
que aquesta dita família de l’infern ha portat a la seva comunitat.

Per descomptat, la manifestació va acabar amb les agressions tradicionals per vàndals
feixistes, aquest cop als clients d’un bar. Manifestacions d’extrema dreta sempre acaben en
violència a Espanya. Demostracions unionistes espanyoles sovint acaben de la mateixa
manera. No hi ha cap sentit pretendre que no ho fan. Borratxos perduts, plens d’energia que ve
de qui sap on, i despertats pel fervor feixista, manifestants d’extrema dreta sempre troben algú,
d’esquerres, hippy, indepe, separatista, català, persona LGBTQ, pelut o migrant a qui donar
uns cops o puntades. Hi ha hagut 139 incidents violents, entre ells 86 agressions físiques en
l’últim trimestre de 2017. El unionisme de dretes untilitza l’extrema dreta. En public, els seus
líders es distancien dels vàndals feixistes, però hi ha un creuament notable en les seves
creences bàsiques. És també gràcies a una empatia ideològica entre la policia i el poder judicial
que l’extrema dreta a Espanya gaudeix d’un sorprenent nivell d’impunitat.

L’organització nacionalista i unionista espanyola, SCC – Societat Civil Catalana es va formar el
2014. Es va crear sota el concepte d’una suposada ‘majoria silenciosa’ a Catalunya en oposició
a la independència. Ells mateixos s’oposen a un referèndum, que es el únic mecanisme capaç
de respondre aquest dubte, perquè saben que en un referèndum podrien perdre. El seus
arguments son la ‘divisió i fractura’ social causada per l’independentisme, que tant el Partit
Popular com Ciutadans utilitzen. També han aconseguit reunir els unionistes d’extrema dreta,
després de tres anys d’intents. Encara no són tan nombrosos com han de ser, i és improbable
que aconssegueixin un major suport tenint en compte els esdeveniments dels últims sis mesos i
el creixent malestar dels elements més moderats dels unionistes. Que el Rajoy es reunís amb
ells la setmana passada per complir, però al mateix temps es negués a una reunir-se amb el
president democràticament elegit del Parlament català, Roger Torrent, va ser un desaire
escandalós, i un altre insult al procés democràtic.

Cultura – El sistema escolar català

La hispanització de la cultura catalana ha estat un objectiu trist de la dreta unionista des de fa
molt de temps encara que no ho haurien pogut assolir fins i tot si haguessin guanyat les
eleccions el 21 de desembre. Des de llavors, han decidit posar el pla en pràctica de totes
maneres, i deu ni do, és un pla ben racista. És un atac a la cultura catalana: el sistema escolar
català i els mitjans de comunicació catalans, i la ‘maquinària d’adoctrinament’ d’acord amb la
narrativa del govern espanyol. No és un pla nou. El partit català anticatalanista i nacionalista
espanyol Ciutadans, va ser fundat el 2006 amb aquest mateix propòsit. Cap govern espanyol
de la democràcia ha estat mai còmode amb l’autonomia catalana o el seu fet diferencial.
Des que Wert va declarar que la seva llei d’educació del 2015 va ser dissenyada en part per
‘hispanitzar els catalans’, però que en realitat va ser dissenyada per hispanitzar tots els nens
espanyols, el govern espanyol ha estat desitjant tenir una altra esquerda al centre català i el
sistema escolar català, després d’haver’ho provat amb el valencià, el català del nord-oest, el
baleàric, i l’aranès que es una varietat de l’occitá. No obstant això, el sistema educatiu català
està protegit per l’Estatut de Catalunya i qualsevol canvi en el sistema ha de ser aprovat pel
Parlament català. Amb l’article 155 a la mà i el govern directe en el seu lloc, el govern espanyol

creu que pot ser capaç de forçar’ho a través d’alguns canvis. Un cop més, tot i que la manera
com els seus objectius poden aconseguir-se legalment no és clara, això no ha impedit que ho
intentin. Això va ser evident des del missatge confús lliurat pel ministre de cultura i portaveu,
Iñigo Méndez de Vigo, divendres passat. ‘Per descomptat que ho farem’ va dir, sense donar
més detalls. Mariano Rajoy va prometre també l’acció de SCC en el tema i Soraya va lamentar
la falta d’activitat sobre qualsevol tema. Què estaven fent a Catalunya? -¿Estan de vacances? ‘
va dir amb aquesta barreja de menyspreu i falta de sinceritat que la caracteritza.
Com de costum, el president d’honor, Albert Rivera, va ser l’encarregat d’exigir mesures més
immediates i més extremes per limitar l’ús i la necessitat del català a les escoles i
l’administració. Criticar al govern conservador espanyol per no haver anat prou lluny en el seu
‘defensa de la nació’ és també la posició per defecte de l’extrema dreta a Espanya. Per cert, la
defensa de Espanya, la bandera i l’himne, seran incorporats en el pla d’estudis per millorar la
imatge de la monarquia i les forces armades en un acord assolit recentment entre els
departaments de Defensa i Educació del govern espanyol.

La renovada ofensiva del Partit Popular i Ciutadans en la cultura catalana s’ha ajuntat amb la
censura en general de la majoria de les altres forces polítiques, tant a Catalunya com a
Espanya. Encara que el sistema educatiu català està dissenyat per a ser inclusiu i promoure la
cohesió social a Catalunya, els seus detractors empenyen el ‘adoctrinament català’ i narratives
‘nació zombi’, sobretot el Partit Popular i Ciutadans. ‘vandalisme educacional’ algú va dir..

Els mitjans de comunicació

la setmana passada, el director general de la Guàrdia Civil es va entrevistar amb el president
de Mediapro, Jaume Roures, creient que ell va formar part d’un comitè executiu a favor de la
independència, sobre la base de converses telefòniques interceptades del qual no formava
part. Roures, descriu la teoria subjacent a la investigació com d’un ‘baix nivell intel·lectual’ per
fer les connexions que ‘fins i tot un nen petit no faria’. No és cap casualitat que l’empresa
Roures ‘, Mediapro, va ser responsable de dos documentals en particular que van enfurismar
l’estat espanyol. La primera va ser ‘Les Clavegueres de l’Estat’ sobre la clandestina ‘operació
Catalunya’ dirigida per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, i el llavors ministre de
l’Interior, Jorge Fernández Díaz. L’operació va ser dissenyada per desestabilitzar i danyar el
moviment d’independència en secret i que empren els membres de la policia espanyola per dur
a terme les operacions encobertes. També va ser Mediapro que va produir el documental ‘1-O’
sobre el referèndum l’1 d’octubre.

En els últims mesos la CCMA, que comprèn TV3, 324 i Catalunya Ràdio entre d’altres – ha estat
patint una crisi de finançament a causa d’una nova regla d’IVA que els costarà 147 milions d ‘€.
Irònicament, 2017 havia estat l’any més exitós de l’emissora en termes de nombres
d’espectadors i oients, i en ingressos per publicitat. Per tirar sal a la ferida, la ministra de
Defensa, Ma Dolores de Cospedal, va demanar la setmana passada una revisió de la CCMA,
també sota els auspicis del màgic article 155, malgrat els estudis independents que fan TV3
l’emissora més imparcial a Espanya. Ens hi trobem de nou amb ‘adoctrinament’ i ‘nació zombi’ de nou. Per al director general, Vicent Sanchis, ha estat un dur primer any en el càrrec.

Mentrestant, a RTVE, la cadena pública d’Espanya, no hi ha raons per a l’alarma del govern
espanyol, tot i que tothom que la mira pot testificar que l’organització és poc més que un filtre
per al govern central, amb una plantilla tan infeliç en els nivells recents de censura i control
editorial, que han fet difícil a expressar-ho obertament fins i tot en protestes de baix perfil. El
president de RTVE, José Antonio Sánchez, està sota assetjament també com el seu homòleg
català? Per descomptat que no. Ell ha estat donant més dels seus discursos ara notoris en els
quals exalta les glòries comunes de la llengua i la història d’Espanya. ‘L’espanyol és una
llengua meravellosa,’ va dir. ‘Carles V el va utilitzar per parlar amb Déu.’ Per desconcert general
va passar a declarar que no hi havia “ningú a Nova York que necessita Anglès per a qualsevol
cosa. La força de l’espanyol és brutal”. Té fama per la naturalesa extrema del seu nacionalisme
espanyol. L’any passat en una conferència semblant, va afirmar que, en les Amèriques,
Espanya havia estat ‘no un colonitzador, sinó un evangelitzador i civilitzador d’influència. Els
colonitzadors van promoure gran part de la infraestructura, incloent esglésies o hospitals i que
‘el descobriment d’Amèrica és l’esdeveniment més important en la història de la humanitat,
després del naixement de Crist. I la feina d’Espanya ha estat de tal magnitud que durant segles
els enemics de l’imperi han fet tot el possible per desacreditar’los’.

A més de la televisió i la ràdio, les autoritats espanyoles estan prestant cada vegada més
atenció als comptes de xarxes socials que expressen obertament pro-independència o les
opinions en contra del govern. Utilitzen la Llei mordassa i denuncien a gent amb delictes d’odi
per expressar aquestes opinions, els comptes amb molts seguidors han desaparegut
completament del mapa i comptes de Twitter influents han estat patint desseguiments en
massa que s’executen a milers, i alguns dels unfollowers se substitueix per robots per
emmascarar les fluctuacions dels nombres. No és estrany que, des del 2 d’octubre de Twitter
Espanya ha estat dirigida per la dona d’un cosí del rei.

I que ha estat del monarca i la seva dona durant aquestes ultimes setmanes? Bé, fa unes
setmanes el rei Felip presentava la tan cobejada Medalla de les Belles Arts, el màxim
reconeixement cultural que un pot rebre a Espanya, al seu més jove receptor, Julián López ‘El
Juli’, un torero, i la Reina Letizia generava centenars d’articles sobre la seva roba. Això és tot el
que sé.


Tot i que José Antonio Sánchez deu pensar que Espanya pot recolonitzar els catalans, altres
nacions d’Espanya, i després, qui sap, potser les Amèriques de nou, potser amb l’ajuda de la
Raça, ‘Espanya’ no és el que era en els segles 17 i 18. Sembla massa vella, pobre i incapaç
d’adaptar-se a avançar, plena d’ideologies fangoses del segle 20, encara entelada pels crims
d’estat de l’època de Franco, incapaç d’admetre els crims comesos a l’era democràtica, i ara
afegint tota una nova gamma de delictes en el nom de l’estat. I a més, l’odi. Per l’extrema dreta
a Espanya molts pobles ibèrics segueixen sent considerats subhumans, pas millors que els
animals, especialment aquells que consideren que la seva regió té dret a ser una nació i que volen lluitar per preservar la seva identitat.

Malgrat les assegurances de la dreta espanyola, l’Espanyolisme no sembla massa modern,
liberal, incloent o tampoc obert a la diversitat. Tot el contrari. De vegades en els últims sis
mesos s’ha trasbalsat per complet. Però encara té un exèrcit, la Guardia Civil, els jutges que
compleixen, uns mitjans de comunicacio filtrats, una UE conforme, i el control del govern català
i, amb la crueltat del cervell de collons d’un matador, sembla que la intenció de torturar les
seves víctimes en la submissió.

Traduït per Ruth Foust des de California (EEUU)

Please follow and like us:
0

2 thoughts on “Barbaryfigs: Operation Catalonia: Spain’s assault on democracy @milfordedge

  • 20 de febrer de 2018 at 8:51 pm
    Permalink

    N’hi-han coses que es millor traduir (també) al castellà

    Reply
    • 21 de febrer de 2018 at 9:11 am
      Permalink

      Cap problema, t’esperem a l’equip quan vulguis. Manquen mans i persones amb iniciativa. No obstant si mires algunes veuràs que ja fem en castellà. Unes traductores s’estimen millor expressar-se en català i altres en castellà. Gràcies i fins aviat.

      Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: