FAKE NEWS by BARBARY FIGS @estherbellido

Cuatro meses de noticias falsas: estilo español

En aquest post anem a viatjar a travès del temps així que començarem amb la conclusió: el govern espanyol i els mitjans de comunicació volen que ens creguem que  les notícies falses que van ser promogudes des de l’estranger, especialment a Rússia, van interferir al Referèndum de Catalunya. Al mateix temps volen que ignorem la gran quantitat de fets alternatius, la ficció completa, opinions molt personals, exageració histèrica i demonització racista. Ja sabeu: mentides, i alguna cosa més. A l’estil de Trump, afirmen que qualsevol veu o opinió crítica que s’allunyi de la línia del govern espanyol són “notícies falses”. És una estrategia simple.

                                                                            IV

 

Els mitjans de comunicació espanyols són una força extensa i poderosa, generalment intolerant amb les identitats regionals, especialment al cas de Catalunya. De naturalesa conservadora generalment, i plena de fúria per l’impuls de la independència de Catalunya, ha omplert les seves pàgines i ha inundat els mitjans de comunicació amb històries negatives sobre la situació de la regió. Penseu en les primeres planes del Daily Mail i el Daily Express sobre migrants, migracions i la UE en els mesos previs al referèndum britànic sobre la pertinença a la UE. Penseu en Breitbart News durant la disputa presidencial entre Trump i Clinton. I feu comptes. A les tres votacions, la gran quantitat  de noticies fòbiques ultra conservadores ha estat impossible d’evitar. Els russos amb prou feines ténen atenció.

El 12 de gener, un tribunal va fallar en contra de El País, i a favor de TV3, comdemnant al diari a imprimir una rectificació de l’article que havia publicat el passat 11 de novembre, titulat Una Setmana a la Bombolla de TV3, una article ridícul de demagògia vestida de profund anàlisi de la programació del canal de televisió català, ple d’imaginació i invent. El diari no va a acceptar la decisió del tribunal i ha presentat recurs. El seu Director, David Alandete, va pintar les falsetats com a “impresicions” a Twitter:

El dia després de la sentència, desafiant i sense cap empenediment, palpablement saccejat, El País va publicar un atac a TVE3 i a la sentència (El País respon a la manipulació de les notícies per part de TV3) amb un editorial el 13 de gener afirmant que el millor i més gran diari espanyol és víctima de la censura (Atac a la llibertat d’informació: la sentència que obliga a El País a rectificar informació sobre TV3 posa en risc el dret a criticar). La narrativa “d’acotrinaments de TV3” no s’ha limitat als mitjans espanyols. L’expert en mitjans del Guardian, Peter Preston, va escriure un article sobre els medis de comunicació catalans setmanes abans de la seva mort a principis d’aquest any, on ignora el poder i la presència dels mitjans de comunicació en espanyol a Catalunya (Els somnis de secessió de Catalunya es van incubar en un capoll de mitjans), i el seu home sobre el terreny, Stephen Burgen ha estat venent aquesta teoria del “monstre del sol ull” durant una década. En una missió per preservar la unitat d’Espanya, Alandete i el diari que dirigeix han desenvolupat el gust per la fantasia i la propaganda que ha vist com la gran publicació s’ha anat cada vegada més ràpidament a la misèria a l’últim any. Hi ha hagut nombrosos acomiadaments i dimisions de periodistes descontents amb la línia del diari sobre el tema català. El 7 d’octubre, una setmana després del referèndum català, The Times va publicar un article d’un escriptor de El País, John Carlin, que va ser molt crític amb el govern espanyol i el paper del rei sobre la situació a Catalunya: Independència de Catalunya: l’arrogancia de Madrid explica aquest caos. Pocs dies després va ser acomiadat.

                                                                              III

 

No tots els anàlisis dels medis a Espanya han estat tan lamentablement mancats com el Una Setmana a la Bombolla de TV3 de El País. El 3 de gener, Diario16 va publicar un article que analitza la esbiaixada sortida dels diaris més importants d’Espanya, centrant-se especialment amb El Mundo (Cataburlas, esa copia de realidad). Una investigació adequada va revelar que al  període previ a les elecciones catalanes del 21 de desembre, hi va haver una increïble seqüència de 43 articles sobre Catalunya en 47 dies consecutius signats per la direcció de El Mundo, als que podem afegir més de 250 articles signats per columnistes habituals del mateix diari durant el mateix període de temps. L’article afirma que cada un d’aquest articles van caure al menys en una de les següents categories:

  • amenaçant
  • conscientment enganyosa
  • sens dubte irònic
  • indudtablement ofensiu
  • equivocat -però amb bona fe
  • simplement descriptiva

 

 

Només hem mirat a dos dels diaris més grans d’Espanya. Tenint en compte que hi ha centenars d’organitzacions de notícies digitals i impreses a Espanya, cal extrapolar-se per obtenir una idea precisa de l’abast de la tempesta de mitjans sobre la qüestió catalana a la qual la gent ha estat subjecta.

                                                                                II

El 19 de desembre, un Comitè de Selecció Parlamentària del Regne Unit va començar una investigació sobre la interferència russa en les eleccions estrangeres. Entre els qui van convidar a donar la seva opinió experta hi havia una delegació espanyola integrada per David Alandete, director gerent d’El País, Borja Lasheras, del Consell Europeu de Relacions Exteriors i Mira Milosevich del Real Institut Alcano. Sota l’escrutini estava la teoria de que les notícies dels mitjans russos, finançades pel govern rus, havien interferit en les eleccions presidencials dels Estats Units, el referèndum d’adhesió a la UE al Regne Unit i el referèndum de la independència de Catalunya.

Sota la pregunta dels diputats al Parlament, Alandete i companyia es van veure forçats a admetre que no tenien evidència de si les fonts de notícies russes havien influït en el resultat del referèndum català, però tenien ganes de destacar -de manera irrellevant- la il·legalitat del referèndum. La delegació espanyola va ser objecte de molta burla, no només per les mateixes organitzacions de notícies russes sota investigació. A continuació es mostra el vídeo de RT de la pantomima amb els comentaris editats.

També és important recordar que el món ja havia vist el sagnant efecte d’11.000 policies espanyols que portaven les urnes el dia de la votació. La interferència russa es converteix en insignificant al costat del govern i els medis espanyols

                                                                             I

El passat setembre, al període previ al referèndum de Catalunya i molt abans de l’article “Bombolla catalana” de El País, vaig decidir dedicar una setmana a llegir, i de tant en tant comentar, articles publicats a la sobreescalfada premsa espanyola o compartits als seus comptes associats a les xarxes socials. Jo havia decidit evitar jocs difamants amb altres visitants a les seccions de comentaris, conscient del nivell d’insults, abús i “trolls” que han caracteritzat aquests espais en els últims temps.

Com esperava, estaven a tot arreu, i es van encendre fins el punt de la incandescència. Com en “The Fall and Rise of Reginald Perrin”, em vaig trobar amb feixistes, neofascistes, criptofascistes, falangistes, franquistes, nazis, monàrquics, juancarlistes, carlins, policies, soldats, legionaris, bloggers d’extrema dreta, jutges d’extrema dreta  i més Ciudadanos amb el seu cor ximple dividit en tres (però estranyament sinistre). Ah, i algunes persones raonables.

Els comptes de propaganda unionista espanyola eren a tot arreu publicant la seva porqueria al YouTube, faltant al respecte a les seccions de fòrums i comentaris i, en general, perseguint a qualsevol que expressés una opinió positiva sobre el moviment independentista a Catalunya. I no només aquí a Espanya. També van aparèixer a les seccions de comentaris dels diaris internacionals, llançant la seva bilis anti-catalana, amb el  “Google Translate” sempre a punt. No hi havia gaire evidència del “trilingüisme” tan apreciat pels de Ciudadanos

Si hagués realitzat aquest experiment durant més d’una setmana, crec que la meva salut mental hauria patit, escoltant tot aquell odi. Com va passar, van haver-hi un munt d’esdeveniments posteriors que posarien a prova fins al límit a tots. Després van arribar els cops, les detencions i la repressió.

                                                                               ***

 

Aquí hi ha alguns exemples d’històries falses de xafarderia d’estar per casa durant les setmanes anteriors al referéndum a Catalunya l’1 d’octubre de l’any passat.

Aquesta imatge va ser utilitzada per denunciar la pintada amenaçant que va a aparèixer a la persiana del líder de Ciudadanos, a la botiga dels pares d’Albert Rivera a Granollers, a prop de Barcelona. “Porcs feixistes” va plorar.

 


L’únic problema és que la imatge real de l’ ”atac” de l’estiu passat no revela res més amenaçant que uns cartells del referèndum fixats amb adhesiu

 

La foto destacada havia sigut obtinguda feia més d’una década, i va sortir en un article del diari El Mundo al 2008

Manifestantes destrozan coches de la Guardia Civil y roban armas a los agentes

De fet, els cotxes de la policía no van ser destrossats i les armes no van ser robades, per això no era possible que haguéssin sigut retornades gràcies als politics. Els fets d’aquesta nit, però, van donar lloc a que dos líders civils, Jordi Sánchez de l’ANC i Jordi Cuixart de Òmnium Cultural, siguéssin  acusats de sedició i empresonats en espera de judici. Ara porten  a la presó més de tres mesos.

Sorprenentment, el portaveu de Ciudadanos, Carlos Girauta, un dels seus representants més exaltat, va continuar insistint en la veracitat d’aquesta història malgrat totes les proves en contra. El seu argument era que, si hagués aparegut en un diari, ha de ser cert.

Traduït per Esther Bellido

Please follow and like us:
0

Deixa un comentari

%d bloggers like this: